“A l’ex-URSS vivim avui amb les rates que van sortir de la nostra pròpia ànima”

Potser el gran secret de la Nobel bielorussa Svetlana Alexiévich (1948) estigui aquí, en una veu de cadència pausada, de moviments mínims, un punt hieràtica, que acaba agafant de la mà el seu interlocutor cap a la confessió més íntima, i que li permet deixar anar frases d'una acidíssima profunditat, com qui xiuxiueja una tranquil·la confidència més. “Avui, als països de l'antiga Unió Soviètica hem de conviure amb les rates que van sortir de la nostra pròpia ànima”. Ho va dir ahir a l’arribada a Barcelona, on parlarà, demà a l'antiga fàbrica de Fabra i Coats i dimecres al CCCB, en el marc de Kosmópolis, des de la catàstrofe de Txernòbil a la guerra de l'Afganistan, passant per la Rússia d'ahir i avui i del final del somni comunista, que ha deixat en un fris de polifòniques cròniques novel·lades irrepetible.

“Cada persona tenia enterrada en el seu interior un monstre que la dictadura no deixava aflorar; no teníem ni idea de què era la llibertat ni tampoc el poder; somiàvem amb un socialisme de rostre humà i no estàvem preparats per al món ultracapitalista d'avui; ningú no sabia construir una societat socialdemòcrata; i ara aquest poder ha estat pres per lladres i assassins; avui a Rússia i a la meva Bielorússia regnen els lladres: els oligarques tornen al poder perquè no el volen perdre; els líders de la Perestroika han sortit totalment fracassats i enganyats”, va resumir una Alexiévich que es va reconèixer “cansada de mi mateixa”, potser perquè fa vuit mesos que és de gira per mig món des que va guanyar el Nobel, però també per aquells 30 anys dedicats a aquesta particular enciclopèdia de la utopia vermella en cinc llibres que a Espanya publiquen entre Debate, Acantilado i Raig Verd (en català).

La base d'aquesta obra, que és “un monument al sofriment i al coratge en el nostre temps”, segons l'Acadèmia sueca, són les persones i el que aconsegueix l'escriptora que li expliquin. Amb el seu testimoni no hi ha secrets de la vida humana per a ella. “Les persones són l'abonament, el veritable material de la Història, però gairebé mai no sents aquestes veus; cada persona té dret a no desaparèixer sense deixar rastre i a trobar un sentit a la seva vida”. I Alexiévich arriba a ells a través d'una mescladissa inimitable i dificilíssima entre el periodisme, “que és el temps i les dates i les dades concretes”, i la literatura, “que tracta i és el misteri de l'ànima, de la vida humana; cal sortir del periodisme banal”, reclama. Amb Dostoievski i Valam Shalámov (Relatos de Kolimá) en el seu altar dels referents, defensa que “sense aquesta polifonia és impossible veure la veritat; hem d'intentar cobrir tot el territori de la nostra vida, hem de reflectir tot un poble, no una sola veu; cal poder escoltar diverses edats, professions, geografies... Cada persona no és un document per se; només el conjunt de tot això conforma la veritat”.

Amb aquesta alquímia particular ha gestat llibres com La pregària de Txernòbil (més de 27.000 exemplars venuts només en castellà), sobre la catàstrofe nuclear de la qual es compleixen ara 30 anys. És subjacent en el seu discurs la lluita boja de l'ésser humà que es creu omnipotent i omniscient. “Em sembla una trista metàfora que ni amb la més alta tecnologia l'home no pot guanyar la guerra contra la naturalesa... 'Tu em vas crear però jo et mataré perquè jo sóc més perfecte que tu’, també ens diu el robot... Les primeres setmanes es van enviar soldats a la zona afectada de Txernòbil, però no tenia sentit: no es pot disparar contra la radiació; era un mal nou, no es podia tocar una flor, ni banyar-te al riu... Una esposa d'un bomber que va ser dels primers en acudir a la catàstrofe, sense proteccions, em va explicar que el metge li va dir: ‘No pots tocar-lo, ni fer-li petons, ni apropar-t’hi; ja no és una persona, sinó un objecte perillós que s'ha de desactivar...'".

Com aconsegueix Alexiévich que li expliquin aquestes històries? “El meu gran pols és que em parlin amb un idioma humà; m'apropo a ells com si fos un veí seu, com un dels personatges de Los hermanos Karamázov... Cada persona té un cofre en el seu interior, on guarda tot el que ha llegit, escoltat o vist i de tot això surt una veritat nova; tu has d'intentar obrir aquest cofre i superar prejudicis i tòpics, com els que al principi m’explicaven els soldats que van anar a la guerra de l'Afganistan,” diu en relació amb Los nois de zinc. Per això ha donat més protagonisme a les dones (La guerra no tiene rostro de mujer), potser per les històries que ja de petita sentia al poble de la seva àvia, perquè eren les úniques que quedaven per explicar-ho, en bona mesura. “Els homes intenten justificar les guerres; les dones, gairebé mai: elles veuen els ocells morts o els camps infèrtils, tenen una visió més natural de les coses”. Però hi va haver dos temes sempre tabú. Un era les violacions de guerra: “Va ser una generació molt casta i el sexe era llavors per a l'amor per a tota la vida; si insisties en aquests temes, callaven”. L'altre era Stalin: “El van acceptar com el preu de la victòria perquè l'enemic també era terrible”.

És subjacent la por de la societat soviètica, avui encara latent. “Està inoculat en diverses generacions i persisteix encara; la por és un controlador, un inspector etern en la societat exsoviètica... I això explica que la gent no surti encara avui al carrer, per por de perdre-ho tot..., però, clar, així el sentit de comunitat desapareix també”.

Diu Alexiévich que ella no té por de res, potser amb l'única excepció al que també van témer els intel·lectuals dels anys trenta a Alemanya: “La por al fet que no reaparegui el feixisme; tothom porta un trosset de Putin al seu interior, existeix un Putin col·lectiu... El socialisme no és dolent, ho va ser l’aplicació russa que se’n va fer... Però Rússia, avui, encara no sap si és Europa o Àsia, sempre ha necessitat una superidea messiànica i ara és la de salvar el món rus i les seves essències i Europa de la seva degradació moral. Però de què ha de salvar Rússia i a qui? Hi ha qui creu que Putin és, fins i tot, massa feble amb els EUA o amb temes com l'homosexualitat,” diu verbalitzant el seu El fin del Homo Sovieticus.

Acabada la seva particular enciclopèdia sobre l'antiga URSS (“ja he dit tot el que havia de dir sobre aquesta idea comunista que va començar tan bonica i va acabar en un bany de sang”), pregunta i treballa ara, incansable malgrat el seu rostre i els seus gestos una mica laxos, en l'amor. “L'amor i la mort: no hi ha res més important per a una persona”, diu. I si és així, ella aconseguirà que ho expliquin.