La bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura

L'escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, de 67 anys, és la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2015. El dictamen de l'Acadèmia sueca destaca que "la seva obra polifònica és un monument al valor i al patiment del nostre temps". L'escriptora i periodista ha retratat en llengua russa la realitat i el drama de bona part de la població de l'antiga URSS, així com de Txernòbil, la guerra de l'Afganistan i els conflictes del present. És molt crítica amb el Govern bielorús.

Nascuda a Ucraïna, és filla d'un militar soviètic d'origen bielorús. Quan el seu pare es va retirar de l'Exèrcit, la família es va establir a Bielorússia. Aleksiévitx va estudiar Periodisme a la Universitat de Minsk i després va treballar en diferents mitjans de comunicació. Es va donar a conèixer amb U voiní ne jénskoe litsó (La guerra no té rostre de dona), una obra que va finalitzar el 1983, però que, per qüestionar clixés sobre l'heroisme soviètic i per la seva cruesa, només va arribar a publicar-se dos anys més tard gràcies al procés de reformes conegut com la perestroika. L'estrena de la versió teatral d'aquella crònica descarnada al teatre de la Taganka de Moscou, el 1985, va marcar una fita en l'obertura iniciada pel dirigent soviètic Mikhaïl Gorbatxov.

Molt influïda per l'escriptor Alés Adamóvitx, que considera el seu mestre, Aleksiévitx aborda els seus temes amb la tècnica del muntatge documental. La seva especialitat és deixar fluir les veus –monòlegs i corals– entorn de les experiències de "l'home roig o l'homo sovieticus” i també “postsoviètics”. L'obra d'Aleksiévitx gira entorn de la Unió Soviètica per descompondre aquest concepte en destins individuals i compartits i, sobretot, en tragèdies concretes. Aleksiévitx es mou en el terreny del drama, explora les vivències més terribles i desolades i s'aproxima una vegada i una altra a la mort. El 1989 va publicar Tsínkovie màltxiki (Els nois del zinc) sobre l'experiència de la guerra a l'Afganistan i per escriure aquesta obra va recórrer el país entrevistant mares de soldats que havien mort en la contesa. El 1993 va publicar Zatxaróvannie smértiu (Captivats per la mort) sobre els suïcidis dels qui no havien pogut sobreviure a la fi de la idea socialista. El 1997 va ser el torn de la catàstrofe de la central nuclear de Txernòbil a Voces de Chernóbyl, publicat en castellà el 2006 per Editorial Siglo XXI.

Aquest any acaba de sortir El temps de segona mà. El final de l'home roig, publicat en català per l'editorial Raig Verd (amb traducció de Marta Rebón). En aquest nou document, Aleksiévitx es proposa “escoltar honestament tots els participants del drama socialista”, segons diu al pròleg. L'escriptora afirma que l'homo sovieticus segueix encara viu i no és només rus, sinó també bielorús, turcman, ucraïnès, kazakh... “Ara vivim en diferents Estats, parlem en diferents llengües, però som inconfusibles, ens reconeixen de seguida. Tots nosaltres som fills del socialisme”, afirma, referint-se als qui són els seus “veïns per la memòria”. “El món ha canviat completament i no estàvem prou preparats”, ha dit en una entrevista recent a Le Monde. Atrapada encara a l'espai soviètic, Aleksiévitx indaga amb angoixa i patiment el final d'una cultura, una civilització, uns mites i unes esperances.

Crítica amb el règim del president bielorús Aleksandr Lukaixenko, l'escriptora resideix la major part del temps a l'estranger i últimament viu a Alemanya, on el seu últim llibre ha tingut un gran impacte.