Quan el llenguatge era ‘incorrecte’

La moda del llenguatge políticament correcte ha devastat el periodisme, ha fet que el gran públic se sotmetés, en ramat, a l’opinió comuna —que sempre és poc assaonada, gens dialèctica— i ha estat, i encara ho serà més, motiu d’un menyspreu extraordinari per la gramàtica. Si la llengua hebrea, per exemple, denomina la dona, al Gènesi, com una flexió femenina del masculí home —seria homessa, ben traduït, cosa que només he trobat a la Bíblia de Casiodoro de Reina, que parla de varón i varona—, doncs la cosa és així, i el que s’ha de fer és traduir-ho com cal. Si en català l’alcaldessa sempre havia estat la dona de l’alcalde, i no una dona alcalde, doncs també què hi farem: són usos forjats de manera molt natural pels parlants, i costa d’entendre que hagin estat substituïts per paraules i expressions agramaticals: qui s’imagina la possibilitat que les dones que porten un avió siguin anomenades un dia pilotes? Aquesta no colarà. ¿És que en nom del feminisme o de la política s’ha de cometre un assassinat de les formes naturals de la gramàtica d’una llengua? ¿És que algú es pot imaginar que hi va haver un temps en què nomes parlaven els homes, i, per tant, es van inventar una llengua misògina? I no parlem de totes les ximpleries que estan lligades a la qüestió del políticament correcte.

Però hi va haver un temps que la gent, a casa, al carrer o als diaris, expressava les opinions que li semblaven bé. De fet, això és la base de la democràcia: l’exposició de pensaments particulars, que els altres poden rebatre o contradir, i tots contents. Com és sabut, hi ha països que han tingut una gran tendència a considerar lícites les opinions més contundents i corrosives que hom es pugui afigurar, com ara els països de parla anglesa. A Catalunya, per contra, vivim quasi ofegats —ara una mica menys— per opinions que no es poden ni contradir amb els millors arguments: si un no és independentista, per exemple, llavors és un traïdor, un imperialista. Si li agrada el ritual sacrificial dels toros, llavors mereix ser devorat per un lleó, com els primers cristians.

Doncs bé: acaba de sortir un llibre sensacional en què es recullen un reguitzell de vituperis contra determinats músics, que donaria una magnífica pauta per poder tornar a parlar sense embuts, amb humor, i sense cotilles de correccional: Nicolas Slonimsky, Repertorio de vituperios musicales (Madrid, Taurus 2016). Com es respira quan es llegeixen maledicències fenomenals sobre grans compositors que avui tothom troba genials —o continua trobant mediocres, com li passa a Liszt, en general—, i que al seu temps van ser devorats per una llengua sense ambages!

Poso uns exemples: “Beethoven va agafar tirada a les dissonàncies poc eufòniques perquè hi sentia malament i confusa. Les combinacions més monstruoses de notes van acabar sonant, al seu cap, com acceptables i equilibrades”; “Els quartets per a corda de Brahms són pèssims i absurds, i no suporten cap anàlisi”; “El Rèquiem de Brahms ni tan sols proporciona el veritable plaer que ofereix un bon funeral”; “Bruckner compon com un borratxo!”; “El pitjor va ser el Vals de Mephisto. Es tracta d’una música senzillament demoníaca”; “Ah, la música de Mahler! Tant de soroll per no res!”; “El Bolero de Ravel és la monstruositat més insolent que s’ha produït en tota la història de la música”; “El nom de Schoenberg, pel que fa al públic britànic, no significa res més que escombraria”; “A Electra, Strauss desencadena una revolta orquestral que fa pensar en l’escena d’un assassinat en un teatre xinès”. I així fins a més de tres-centes pàgines.

És cert que el músic més antic que surt en aquest llibre és Beethoven; és a dir que aquest llenguatge brutal i sincer correspon al temps de la música ja pròpiament moderna, que és més difícil que la del classicisme: als quartets per corda del de Bonn hi ha, in nuce, totes les barbaritats que després van ser criticades de la manera que hem vist. I com que els britànics han estat sempre molt conservadors en matèria musical —Haendel encara ressona a Elgar—, moltes d’aquestes furibúndies han quedat obsoletes per reaccionàries. Però l’important és que, al seu moment, els crítics van poder esplaiar-se amb absoluta llibertat i certa dosi de juí.

A casa nostra, per desgràcia, encara ningú no s’ha atrevit a dir de l’opereta Mar i cel que és un dels productes musicals més xarons, cursis, tronats i facilots que mai s’han escrit per a l’escena al món sencer. Per contra, blastomen contra la música honesta i molt treballada de Josep Soler i molts dels seus coetanis.