Bones intencions

A la literatura catalana de les últimes temporades li agrada viatjar. Potser tot va començar amb Francesc Serés, que se’n va anar de vacances a una república exsoviètica i va tornar convertit en un eslavista a la seva manera. O potser l’exemple que ha creat tendència han sigut les mudances al llarg d’Europa que Jordi Puntí narrava a Maletes perdudes. En qualsevol cas, el cert és que la narrativa catalana dels últims temps ja no se’n vol anar d’excursió a la muntanya, desdenya la vida quotidiana a l’Eixample o a la rodalia de Barcelona, i la vida provinciana o comarcal ja no té gaire adeptes. Flavia Company s’interna a la idiosincràsia japonesa, Màrius Serra explora Hawai i la seva història, i Joan Carreras relata els avatars d’un restaurant d’Amsterdam. Jordi Nopca viatja a Lisboa i a Suïssa, Miquel Adam, a Nova York i Frankfurt, Joan Todó passa per Croàcia, i Marina Espasa arriba a Suècia. Anna Ballbona prefereix Dublín, Lozano-Seser ha d’anar a Londres, Albert Forns aprofita una beca per conèixer Montauk, Joan Benesiu fuig fins a la ciutat argentina d’Ushuaia, Yannick Garcia a Bulgària o a Sibèria, i Alicia Kopf viatja a Islàndia, el mateix lloc on Albert Juvany va situar El silenci del far. En els contes de Vents més salvatges, Bel Olid (Mataró, 1977) també fa que el lector conegui Vílnius, Kíev o Wied Iz-Zurrieq, però tal com succeeix amb tots els casos anteriors, no hi ha res més de lluny de les seves intencions que armar un llibre de viatges, sinó que, més aviat, es té la sensació que únicament es busca la troballa d’un espai geogràfic que alimenti una mica la imaginació.

En el seu llibre de contes anteriors, La mala reputació, Olid aconseguia que el lector no s’equivoqués gaire quan sospitava que cada una de les protagonistes es dirigia a l’encontre d’una experiència sexual o de qualsevol tipus de manifestació de la violència masclista: al cap i a la fi, era una bona manera argumental de poder demostrar la seva voluntat de denunciar amb cruesa i dramatisme les misèries i les desgràcies que sofreix el gènere femení fins i tot quan resultava que l’atmosfera literària es movia en uns paràmetres clarament fantàstics. En els 16 contes de Vents més salvatges, el món d’Olid és el mateix, amb l’única diferència que aquí es dóna més rellevància a les agressions de la Història, a les injustícies socials i a les coaccions provinents de les realitats econòmiques: a Baba Luba, a Ucraïna, “una vella tan vella” que “per força s’ha de dir iaia” és la primera a carregar un mirall fins a la plaça de la Independència per reflectir la duresa de la policia contra la multitud que s’hi manifesta; a Flors silvestres, a la Lisboa de la revolució del clavells, la Gabriela troba a dalt d’un camió l’Arnaldo i recorre “al costat del seu home la ciutat viva que bategava fort, carn de primavera exaltada”; i a Mar de Maimunà, una noia europea que visita un camp de refugiats coneix Maimunà i es fan amigues, però aleshores, quan torna a la seva vida normal, l’únic que sap pensar és que “Jo sóc aquí i ells són allà”.

No es pot dir que a Vents més salvatges no hi flotin arreu les bones intencions, la ràbia i la indignació contra l’abús de poder, l’afany d’assenyalar el nom del Mal i el desig de convertir el món en un lloc on reivindicar els privilegis de la llibertat individual no sigui una gosadia. Però també és cert que Olid no aconsegueix convèncer literàriament el lector de les virtuts dels seus propòsits, com si estigués més atenta a remarcar la injustícia de l’episodi que no pas a fer-lo creïble verbalment.

El que passa més sovint en els contes de Vents més salvatges és que la majoria dels textos són confusos perquè, encara que la retòrica hi sigui absent, la prosa no és nítida, com si sense voler se li recargolés en unes filigranes indominables, o com si la feina de depuració de les opcions no hagués anat més enllà d’una preocupació secundària. Olid no va al fons del relat i no explora les possibilitats de la superfície, com si es limités a deixar constància de la notícia, però tampoc s’encamina cap a la recerca de l’estil, els finals no són gaire convincents ni clars, l’estat d’ànim dels personatges són vagues, i els judicis massa evidents que proclama l’autora sobre els vaivens de la trama acaben entrebancant la lectura.