La venjança de la transparència

Quan a les acaballes del segle XVIII Jeremy Bentham va idear el panòptic —una presó dissenyada per no tenir racons ni zones fosques, un espai de control visual total des d’una torre central—, va posar sobre paper un anhel habitual dels qui manen: controlar els manats a cada moment, negar-los la privadesa i imposar-los la transparència més absoluta, amb la finalitat de doblegar-los, sotmetre’ls, anul·lar-los.

Des d’aleshores, els esforços per fer transparents els altres (sempre els altres, mai un mateix) no s’han aturat. Per això la generalització de la premsa i la fotografia va portar les primeres definicions legals de la privadesa, ja a la fi del segle XIX. I per això també les policies de principi del segle XX van començar a adoptar una tecnologia encara a les beceroles, la videovigilància, per gravar el que passava en espais públics durant els esdeveniments de masses (des de coronacions fins a espectacles esportius). “Si els veiem, els podem controlar”.

A la fi del segle passat, les tecnologies capaces de seguir tots els nostres passos, d’eliminar racons i zones fosques, encara que no vivim en una presó, no han parat de proliferar. Els somnis humits de control que al segle XVIII semblaven distòpics es presenten avui com unes possibilitats tecnològiques socialment desitjables, i les administracions públiques i les empreses privades es tiren de cap a comprar l’última càmera de videovigilància, l’últim sensor, l’últim lector biomètric, l’últim algorisme. Compren la possibilitat de convertir-se en el Gran Germà, l’ull electrònic que tot ho veu, i insisteixen que cap comunicació pugui quedar en l’anonimat o en el secret —pel nostre bé. Els mateixos governs que sovint emparen el frau i defensen l’opacitat dels paradisos fiscals ens volen convèncer que les nostres comunicacions sí que han d’estar a la vista de tothom, que fer servir mecanismes d’anonimització com la xarxa Tor equival a emparar el terrorisme o que defensar que els telèfons mòbils no tinguin portes del darrere per on unes agències que desconeixem extreguin les nostres dades és desitjable —per la nostra seguretat.

Des de fa temps, s’han alçat moltes veus que denuncien els riscos d’aquesta visió panòptica i exposen el biaix d’aquesta transparència imposada pels qui tenen totes les eines per mantenir-se, ells sí, opacs. Sembla que avancem cap a un futur de transparència imposada als de baix i opacitat i privadesa per als de dalt.

Però de vegades les alarmes apocalíptiques obliden elements que suggereixen que si el combat pel dret a les cantonades i racons foscos és un enfrontament entre David i Goliat, potser no sigui tan clar qui és qui. La tecnologia ha fet el control més fàcil, ja que la digitalització sempre deixa rastre i aquest ens pot perseguir. És la memòria obligatòria. La impossibilitat d’amagar-se. Però, com en tot, malgrat que les relacions de poder es reflecteixen en la distribució de la transparència i la privadesa i el combat per reservar la privadesa als de dalt i la transparència als de baix és real, també ho és que l’oposició a aquesta deriva clava cops forts.

Cops forts com la revelació aquesta mateixa setmana dels documents de les negociacions secretes entre els Estats Units i la Unió Europea sobre el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversiones (TTIP), que fins ara ni tan sols els eurodiputats no podien obtenir. Cops com els documents interns del despatx Mossak Fonseca i els seus #papersdepanamà, que ens han permès a tots veure pel forat del pany una fracció dels fluxos de capital evasor que es desenvolupen a esquena nostra. Cops com les revelacions de Snowden i la constatació de les contínues mentides de l’Agència de Seguretat Nord-americana (NSA) en seu parlamentària, que ha negat una vegada i una altra que dugués a terme activitats il·legals d’espionatge massiu de ciutadans i ciutadanes nord-americans.

Davant aquest tren en marxa, haurem de decidir com volem distribuir la privadesa i la transparència a la societat de les dades, perquè el combat fa temps que es dirimeix davant els nostres nassos. Si l’objectiu era imposar transparència als de baix i atribuir-se la privadesa a dalt, és evident que aquest no serà, per als de dalt, un camí de roses. I que la tecnologia juga en tots dos bàndols.

Gemma Galdon és doctora en polítiques públiques.