Més de deu mil sirians han entrat a Espanya per Melilla
El model de contenció i rebuig de fluxos migratoris espanyol es copia a la Unió Europea El 90% dels refugiats que van arribar a la península han marxat a d'altres països del nord
En qüestió de mesos, i amb tres milions de refugiats a les portes d'Europa, el model de gestió dels fluxos migratoris de Melilla ha passat de ser qüestionat i criticat a ser un exemple a seguir, reflectit en mitjans de comunicació internacionals i fet publicitat per ministres i comissaris europeus. En menys d'un any, les anomenades “devolucions en calent”, que el Consell europeu entenia com una vulneració del Conveni Europeu de Drets Humans i de la Convenció sobre l'estatut dels refugiats del 1951, passaven a ser “compatibles amb la seva directiva de retorn”.
La pressió migratòria ja no era només una cosa dels països del sud d'Europa i portava a la cancellera Angela Merkel el 8 de març passat a negociar, amb cara de gos i fins a la matinada a Brussel·les, amb el seu homòleg turc Erdogán per donar forma a un acord que feia enrojolar tota Europa: Turquia acolliria tots els refugiats retornats des de Grècia a canvi de 6.000 milions d'euros (en dues tandes), visats per als turcs a partir de juny i facilitats per al seu eventual ingrés en el club dels 28.
La crisi humanitària més important des de la Segona Guerra Mundial relativitzava totes les regulacions migratòries existents. I on una comissària d'Interior sueca, Cecilia Malmström, havia assenyalat “una violació de la legislació” dels drets humans a Melilla, el seu successor, el grec Dimitris Avramopoulos, aplaudia al febrer la creació de l'oficina d'asil a la seva frontera amb el Marroc i avalava les devolucions massives des d'Espanya cap al país veí d'immigrants de tercers països, tal com es començarien a produir després a Turquia amb els sirians, fins i tot tenint estatus de refugiats.
Dos països, el Marroc i Turquia, amb menys traves legals i una menor protecció dels immigrants, per fer el treball més incòmode d'Espanya i Europa respectivament. Les contraprestacions, no obstant això, no són tan clares i explícites en el cas marroquí i donen lloc a circumloquis entorn d'un tema tabú i sagrat per al regne alauita: el Sàhara Occidental. “Sense Turquia, Europa no podria fer front al drama dels refugiats”, admet el ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz. I, davant els qüestionaments pel respecte als drets humans, rasa: “Jo haig de dir que, igual que Turquia és un país segur, el Marroc és un país segur”.
“No es pot resoldre aquest assumpte de forma neta perquè els estàndards legals que els països de la Unió Europea s'han donat a si mateixos ho fan pràcticament impossible”, reconeix Carmen González Enríquez, investigadora principal de l'àrea de migracions del Real Institut Elcano. “Les nostres pròpies normes ens impedeixen gestionar el procés com voldríem i per això necessitem països on les normes no siguin tan rígides i permetin això que aquí no podem fer”, explica. “Qualsevol país a Àfrica amb el qual qualsevol estat europeu arribi a un acord d'aquest tipus plantejarà aquest tipus de dilemes”, analitza. I recorda: “Ja es plantejaven quan Itàlia tenia aquests acords amb Tunísia o amb la Líbia de Gadafi, o ara amb Turquia".
L'eficàcia del rebuig
El cas és que, a jutjar pels resultats d'aquestes polítiques, primer repudiades i després lloades, el model de contenció i rebuig de Melilla és un èxit. I enfront d'aquesta repetida idea que són només 18 els refugiats que ha acollit Espanya —en referència al contingent de reallotjats—, en realitat són més de 10.000 (8.000 només el 2015) els sirians que han entrat al país per Melilla entre el 2012 i el 2015, i només 400 aquest any, segons dades oficials. El 90%, segons les mateixes fonts i les ONG responsables del seu acolliment, han continuat el seu viatge cap al nord d'Europa, principalment cap a Bèlgica i Alemanya, on troben millor cobertura social. Fins i tot alguns han preferit tornar al Marroc.
D'altra banda, dels 22.000 subsaharians que es van encimbellar a la tanca en els 70 salts, d'unes 300 persones cadascun, registrats al llarg del 2014, només 2.000 van aconseguir el seu primer objectiu: el CETI, el Centre d'Estada Temporal d'Immigrants de Melilla. Tan comú era que saltessin 300 persones, que en l'argot policial "un 300" equival a "un salt", encara que aviat va quedar superat per devessalls de milers de persones. "Comunicar per ràdio "un 300-1.000" resultava contradictori", recorda el comandant Arturo Ortega.
El 2015, en canvi, només va haver-hi 11 salts, en els quals un centenar de persones van aconseguir entrar. I en el que va d'any només vuit persones s'han colat en sòl espanyol, sortejant als agents de les forces especials desplegades per la Guàrdia Civil, en l'únic salt —dels cinc registrats— que s'ha culminat, segons fonts oficials.
El sistema resulta dissuasiu per als immigrants que volen arribar de manera irregular i se sustenta en tres pilars. D'una banda, una triple tanca, reforçada en diferents etapes des de l'inici de la seva construcció el 1997, amb una inversió global de 48 milions d'euros, segons dades d'Amnistia Internacional.
D'altra banda, en els retorns massius i forçosos d'immigrants subsaharians a la frontera acceptats pel Marroc de bon grat des del 2006, encara que ningú sàpiga dir què passa després amb ells: “Em consta que molts són enviats cap a Rabat, probablement perquè allí a la capital li poden donar millor solució”, apunta sense seguretat el delegat del Govern de Melilla, Abdelmalik El Barkani.
Finalment, la limitada capacitat d'acolliment que no arriba a mil persones —després de la recent ampliació del CETI— i que condemna a un incòmode amuntegament els immigrants per un màxim de sis mesos no anima gaire els immigrants a triar Espanya com a destinació. I, veient les dades i que l'objectiu és evitar l'entrada d'immigrants irregulars, és eficaç, funciona.
Les tanques ja s'han replicat a les fronteres de mitja Europa i l'empresa malaguenya Security Fencing (ESF) que les fabrica ha fet l'agost, però fins a quin punt és aquest model és exportable o extrapolable?. Segons El Barkani, “l'experiència de tants anys de Melilla és digna de tenir en compte” però, diu, “els de Melilla, i jo com a ciutadà de Melilla, espanyol i europeu, no ens podem resignar al fet que aquest sigui el model d'immigració, o és que no som capaços de generar una forma en què els immigrants de diferents països arribin amb la seva documentació i fins i tot amb un contracte de treball a aquest territori?”.
L'assumpte és complex. I no hi ha una resposta unívoca. “Aquests són els pilars”, resumia el ministre de l'Interior: “Cooperació en origen amb els països d'origen i trànsit, cooperació operativa i també equips policials conjunts, ajuda al desenvolupament i també, per facilitar tot això, obertura d'ambaixades i antenes diplomàtiques en tots aquests països d'origen i trànsit. Aquesta és la política per lluitar i fer front i gestionar de manera adequada els fluxos migratoris”. I assegurava: “En l'agenda comunitària ja es parla de cooperació amb els països d'origen i trànsit, és a dir, tot el que nosaltres hem desenvolupat amb països com el Marroc, Algèria, Mauritània, Senegal, Guinea Conacry, Guinea Bissau, Gàmbia, Cap Verd, Mali i Nigèria i, on ja teníem ambaixades obertes, doncs conselleries de l'Interior. Això cal fer-ho perquè és el que et permet després gestionar totes aquestes polítiques”.
Però el que en el model espanyol resulta difícilment aplicable al cas actual de la crisi de refugiats, com assenyala Enríquez, “és que en el model espanyol no hi ha refugiats”, i els que van arribar van marxar. “La nostra immigració és essencialment econòmica i les seves normes són clares: si un país europeu no desitja rebre immigrants perquè considera que no té un buit al seu mercat laboral, té tot el dret a negar-s'hi. En el refugi entren en joc unes valoracions morals, una obligacions legals, que no es tenen respecte a la migració econòmica”, explica. “Però cal tenir en compte també que dins d'aquesta onada de refugiats hi ha molts que no ho són. I en el cas italià gairebé el 100% són immigrants econòmics, en aquest cas sí que podria ser aplicable aquest model”.
En realitat, “el model” no és res més que el resultat de les successives respostes i adaptacions a les emergències provocades per les diferents onades d'immigrants al llarg de la història. Entre el 2001 i el 2003 van ser les pasteres des del Marroc a la costa espanyola, que es van tallar principalment amb el SIVE, el Sistema de Vigilància Exterior. Entre el 2004 i el 2005 van començar a succeir-se els salts massius a Ceuta i Melilla, en l'anomenada "crisi de les tanques". El 2006 van ser les piragües des de l'Àfrica Occidental, que van desembarcar prop de 40.000 persones en un sol estiu a les illes Canàries i que es van frenar radicalment amb una decidida ofensiva diplomàtica espanyola a Mauritània i Senegal i, en paral·lel, l'acord amb el Marroc perquè acceptés les devolucions de subsaharians.
Les barcasses van començar llavors a sortir de Líbia cap a Itàlia i van col·lapsar Lampedusa i després Sicília. I la guerra de Síria va provocar el gran èxode de refugiats de Turquia a Grècia camí dels Balcans per arribar als països del nord d'Europa, als quals s'han sumat també immigrants econòmics.
Es tanca una via i se n'obre (o es reobre) una altra. “Si ja no es parla de el Mediterrani Occidental és perquè forma part de la solució”, assegura Fernández Díaz. Però adverteix: “Això són vasos comunicants: si el teu tap és el Mediterrani Oriental i Central, vindran a l'Occidental”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
Sobre la firma
Arxivat A
- Crisi refugiats Europa
- Melilla
- Crisi migratòria
- Crisi humanitària
- Refugiats
- Problemes demogràfics
- Immigració irregular
- Política migració
- Víctimes guerra
- Catàstrofes
- Fronteres
- Migració
- Política exterior
- Desastres
- Successos
- Unión Europea
- Demografia
- Organitzacions internacionals
- Europa
- Conflictes
- Relacions exteriors
- Espanya
- Societat