Loquillo reclama el seu classicisme

Viu com una centella i intuïtiu com qui necessita ser-ho per sobreviure, José María Sanz Beltran, Loquillo (Barcelona, 1960), ha iniciat la seva conquesta de la tercera joventut. Ho va fer la nit del dissabte a l'Hospitalet de Llobregat, una ciutat amb aroma a barri, aquest context que tant domina Loquillo, que va aprofitar les Festes de Primavera de la ciutat per posar en marxa el seu últim projecte, un nou disc amb el qual retorna a la faceta més rockera i clàssica, una manera de tornar a les arrels, sens dubte a la gramàtica més segura, l'escrita en clau d'energia i amb frases que aspiren a ser part d'himnes.

Era, doncs, un Loquillo en la més pura essència, instal·lat en la seva particular cambra hiperbàrica en la qual el temps s'ha suspès tant per a ell com per als qui, com a espectadors, s’hi delecten, de manera que la seva música acaba sent el refugi on sempre es trobaran certeses. No és una mala recepta per a temps tèrbols, per a èpoques d'angoixa.

Si tancàvem els ulls, bé podríem ser als anys vuitanta. Públic, repertori i actituds eren similars. Fins i tot en algunes zones del recinte de la Farga part de l'assistència, dictant-se les seves pròpies lleis, fumava com quan els diners arribaven a dojo d'una Europa que començava a tutelar-nos. L'única diferència, quilo aquí quilo allà, eren els cabells blancs, els de Loquillo, que no de la seva banda, una espècia de renovació dels Trogloditas quant a energia i empenta.

I el repertori, amb el nou disc, Viento del Este, àmpliament representat en el cançoner de la nit amb set de les seves dotze peces, busca la renovació amb aquest tipus de composicions que tenen la referència en el mateix Loquillo, portaveu de generacionals aspiracions quan va cantar El mundo que conocimos o va homenatjar Los Negativos mitjançant una versió de la seva cançó Viaje al norte. Va ser un Loquillo a la recerca de nous clàssics que aconsegueixin el nivell de Memorias de jóvenes airados, esglaó previ a l'olimp de Carne para Linda, La mataré o Quiero un camión, que van sonar en el tram més noble del llarg repertori.

Així, el concert va tenir una llarga introducció amb temes nous, seguits pel públic amb atenció encara que amb distància, no en va eren temes encara no massa coneguts que s'estrenaven en aquell instant. Això sí, semblaven atresorar les claus del Loquillo més clàssic, tirant d'estampa, energia i generació.

El rock sembla, doncs, que ha tornat a Loquillo per facilitar-li un autohomenatge —A tono bravo, per exemple, recorda Feo, fuerte y formal— i brindar-li aquest paper de timoner de la nau, aquest que tant li agrada i que pauta tots els seus afanys. A l'Hospitalet de Llobregat ho va aconseguir i el temps va semblar una vegada més que havia deixat d'importar. Els clàssics sempre retornen al seu públic la millor imatge que aquest té de si mateix.