“He muntat uns bons pollastres a la meva vida; em sento amortitzat”

Ja són nou els discos que, sense fer massa soroll, ha editat Quimi Portet (Vic, 1957). El darrer, Ós bipolar, és un dels més oberts i eclèctics de la seva carrera. Malgrat tot, el to reposat de bona part de les seves composicions parla d’un artista que s’apropa als 60 amb certa nostàlgia, en plena forma i cada vegada més interessat a fer discos i publicar-los com més sovint millor.

Pregunta. Aquest ja és el seu novè disc. Té l’estil fixat tant pel que fa a lletres com al so?

Resposta. Potser sí; no ho he pensat... I el que diu em fa una mica de pena. M’agradaria pensar que encara visc en un món obert. En aquest disc m’he sorprès a mi mateix, amb tota la modèstia. Per exemple, “Ós bipolar” és una peça on he anat pallá, és una peça on he explorat camins diferents en el text i en la música.

P. I el so torna a semblar molt cuidat.

“Hi ha un respecte per El Último; el Manolo

R. Amb els anys vas observant la teva vida, i m’he adonat que un disc no me l’havia mesclat bé. Ho feia be per als altres, però als meus discos he fet mescles descurades, he intentat dissimular que sóc perfeccionista per no trobar-me massa perepunyetess. Llavors aquest disc l’he mesclat com si fos un encàrrec.

P. El seu particular humor, només aparentment poca-solta, no ha patit tants canvis.

R. L’humor és més que res un vici. Pertanyo a una cultura que existeix perquè ha tingut sentit de l’humor. Sóc català, un poble sovint bombardejat, hostilitzat pel seu propi Estat i que, tot i això, encara existeix. O els catalans tenim una mala hòstia que t’hi cagues, que no és veritat, o tenim molt de sentit de l’humor i una esportivitat absoluta. Crec que hi ha una bona fe absoluta, i quan parlo d’humor parlo de La Trinca, de Mary Santpere, de Rubianes, Flavià... Jo no sóc humorista, jo sóc un music que cola humor a les lletres.

P. I no fa servir l’humor per no dir ras i curt el que pensa?

R. Crec que el que penso ras i curt no té cap de sentit, sincerament. No sóc qui per pontificar. Crec que la vida és prou desconcertant com a experiència per no estar segur de res. Només crec que al Parnàs hi ha palanganes de poetes en remull [frase de la lletra de la peça Senyora musa]. Entenc l’amor que sento per la meva filla, l’estima pels meus amics, entenc els sentiments. Que el carrer Aragó va cap a un lloc i Consell de Cent cap a un altre és una convenció humana, i les convencions humanes em donen certa angúnia.

P. Parla de sentiments que entén, però a “Daisy” diu que els sentiments estan sobrevalorats

R. El que ens venen per emoció està sobrevalorat, l’amor romàntic de Hollywood, coses com l’amistat pura... són invents dels escriptors romàntics. Quan s’acaba el dipòsit de benzina veus que l’amor de parella de l’estil Tarzan-Jane no existeix, és una fal·làcia. Ara això ho entén la gent de la meva generació, no un xaval.

P. Tot i que vostè és defineix com a roquer, al disc hi ha bastants mitjos temps i balades. La melancolia dels anys?

R. Anem fent anys i el dipòsit de la melancolia i dels records es va omplint de coses delirants. Quan ets jove tens al cap un estiu a Lloret, però quan en fas 58 tens una epopeia al darrere i fa gràcia. Surten canelons i fricandó i coses molt maques. I sí, amb el temps ens estovem, perdem reprise. Vinc d’un món punk on escrivia: “Hazme feliz, pégame un puñetazo en la cerviz”, i ara, doncs tinc sentiments. No sóc el Bonet de San Pedro, però vaja, estic més tou.

P. Diu que es va fer músic per evadir-se, però malgrat tot la seva música es pot llegir amb certa perspectiva social.

R. És que un cop treus la “Pamela”, la “Daisy”, els canelons i el fricandó, se’t veu el llautó. No passa res. No sóc apolític, tinc un discurs polític. La meva música és política també, però no ho és de forma explícita. Espero que no li agradi a cap fatxa. Ara es fotografien amb mi els de centreesquerra!

P. Entre Els Setze Jutges i El Grup de Folk, què hauria escollit?

R. Home, per vanitat hauria muntat el meu moviment. Fora bromes: tots dos corrents van fer molt bona feina, però em trobo més proper a El Grup de Folk.

P. La “Daisy” diu a la lletra que és lletja, té cara de cavall i desafina al centre parroquial. Singular destí de l’amor.

R. Has d’estimar molt una persona per fer-li una cançó així... Sempre hi ha com un interès a quedar bé... Home, no passa res per no fer-ho! La Daisy desafina al cor parroquial i té cara de cavall: no passa res. Es pot veure com una acceptació de la imperfecció.

P. I com és que “Roda el món” té un final tan brusc, amb aquella baixada de volum tan sobtada?

R. La part musical del final vol dir que quan deixes un grup sense cantant comencen a fer soroll i coses rares que no tenen molt de sentit. És millor que callin. M’agrada molt el contrast entre la part vocal del Manolo, tan bonica, i la part instrumental, però un cop els músics han començat a fer soroll, està bé que el paio de la taula digui: “Ja està, aneu-vos a dutxar”, i faci un fadder com els d’abans.

P. Sol dir que el seu ofici és fer discos. Què passa amb tocar-los?

R. Res, m’ho passo molt bé a l’escenari, però a partir d’ara incrementaré l’edició de discos, faré més discos i menys gires. L’any que ve estaré preparant un altre disc. Els discos són cosetes que quedaran i que formen part d’una cultura molt petita que ha volgut sobreviure. La gent que feia aquesta cultura als anys trenta segur que no es guanyava la vida, i potser tampoc als cinquanta i seixanta, però hi eren. No hi ha cap heroisme en la meva postura. Els concerts no queden; els discos, sí. La gent d’aquesta cultureta deixa material, obra, i a més en una quantitat gens menyspreable, proporcionalment alta amb relació a la població. I m’agrada deixar les meves cosetes, que són discos. Jo faig discos.

P. Tothom es pregunta quan tardaran a deixar-se seduir per la inhumana quantitat de diners que guanyarien tornant amb El Último de la Fila...

R. És que som humans, i les coses inhumanes... Fora bromes: Hi ha un respecte al que va ser El Último; va ser fantàstic, no hi va haver crisis, ens van separar amistosament quan es desfan els grups, als 40 anys, que és com llei de vida. Els grups tornen a ajuntar-se quan les carreres en solitari no funcionen, és una qüestió d’etologia animal. El Manolo i jo tenim les nostres carreres en condicions, i ja està. A més, el Manolo és un tio molt frugal, té més diners dels que necessita per viure com vol fer-ho, i a mi, que m’agrada la pasta, per què tenir-ne més? Per comprar-me un pis? L’única cosa que vull dels diners és no haver de preocupar-me d’ells. No som del perfil de sortir ara a la carretera a fer muntanyes de diners.

P. El Manolo canta al seu disc, on Joan Miquel Oliver té l’atribució d’assessor en la gravació de les veus, feina que vostè havia fet a Pegasus, el seu darrer disc.

R. Ell sempre s’ha gravat raro i s’ha posat baixet als discos. Jo li vaig apujar la veu, volia que es notés que és un cantant molt bo. Amb mi ha fet el mateix, escoltar-me i donar-me la confiança de sentir-te escoltat per algú que en sap i que et diu: “Molt bé, Quimi”, o et suggereix: “Sempre dius merda, no ho hauries de dir tant”. Així, “Cau la neu, blanca i pura com la merda d’un déu” es va convertir en “Cau la neu, blanca i pura com les illes de l’Egeu”.

P. L’impressiona fer-se gran?

R. He muntat uns pollastres colossals a la meva vida; de veritat, em sento amortitzat.