La bona gestió i la pressió fiscal sanegen els comptes de Barcelona

Barcelona no ha romàs aliena a les polítiques d'austeritat impulsades per la Unió Europea. No obstant això, i per paradoxal que sembli, els problemes que afronta la ciutat no estan vinculats al deute, sinó al superàvit. Algunes lleis de caràcter neoliberal aprovades en els últims anys, com la denominada llei Montoro, asfixien els municipis sobreendeutats, i, al mateix temps, impedeixen que aquells que no ho estan —com passa en el cas de Barcelona—, puguin destinar el superàvit existent a donar resposta a les necessitats ciutadanes. La bona gestió dels comptes, l'expulsió del dèficit als municipis de la perifèria i una gran pressió fiscal expliquen que Barcelona pugui gaudir d'una economia sanejada.

Els tècnics de l'Ajuntament de Barcelona acostumen a dir que la seva bona diligència és la clau dels sanejats comptes de la ciutat. Però més enllà de la gestió eficaç, la capital catalana té especificitats que expliquen que fins i tot en plena crisi econòmica hagi tancat exercici rere exercici amb superàvit, a diferència de la gran majoria d'administracions. Les expliquen l'actual gerent de l'àrea d'Economia, Jordi Ayala, i qui va portar la tinència d'alcaldia d'Economia, Empresa i Ocupació, durant el mandat de l'exalcalde Xavier Trias, Sònia Recasens.

Ayala recorda que els comptes van començar a canalitzar-se després de la “situació de gairebé fallida” que es va produir després de l'època olímpica. Un procés que van capitanejar, relata, el llavors gerent Jordi Marull i Pilar Solans i que va passar per reduir personal, en paral·lel a un procés d'externalització, a més de millorar procediments.

L'actual gerent apunta altres causes que expliquen la bona situació de Barcelona. “A diferència d'altres ciutats metropolitanes, a Barcelona la perifèria no és Barcelona, com passa a Madrid”. Barcelona, prossegueix, ha expulsat dèficit a la perifèria i ha suportat més pressió fiscal sense gaires problemes. La capital també ha patit menys pressió per despesa en serveis socials. “Durant anys el creixement d'aquesta partida va ser del zero i escaig per cent”, assenyala. I al mateix temps a Barcelona es van aplicar, abans que en altres ciutats, mesures d'eficiència i es va controlar la despesa.

Des d'una perspectiva més recent, l'extinent d'alcalde Sònia Recasens recorda que, d’entrada, els ajuntaments són “l'administració que més serveis presta, tant si li correspon com si no” i que “el seu mal finançament és endèmic”. A aquesta circumstància s’hi va sumar la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL), coneguda com la llei Montoro i vigent des del 2014, que afecta tots els nivells administratius i fixa un dèficit zero. A més, introdueix el Sistema Europeu de Comptes (SEC), que “no permet gastar més del que es té”, i per tant obliga a pressupostar amb ingressos segurs. “La LRSAL atura la despesa i acaba provocant superàvit”. “El SEC obliga a ser conservador i aplicar el criteri de prudència, amb ingressos certs i despeses previsibles”, diu.

Dels 2.500 milions que té l'Ajuntament en xifres rodones, mil milions provenen d'impostos i taxes locals (IBI, plusvàlues, circulació, etc.) i mil més del que es coneix com PIE (Participació en els Ingressos de l’Estat).

Recasens recorda que les PIE es liquiden al cap de dos anys i que “si són negatives cal retornar-les”. Quan CiU va arribar al govern el 2011, relata, “el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero havia donat grans quantitats, que a Barcelona van generar un dèficit de 800 milions”. “Els primers superàvits del mandat els destinem a netejar el deute acumulat”, defensa. La resta, fins a completar el pressupost, és estalvi per poder fer inversions.