El pont, el riu, la vida

La meva iniciació a la terrible història dels presoners de guerra que van construir per als japonesos la línia del ferrocarril Bangkok-Yangon durant la II Guerra Mundial, morint com a mosques, va ser molt precoç. Tindria set anys i ja em coneixia al detall la sevícia amb què tractaven les forces imperials els soldats aliats captius, reduïts a la condició d'esclaus. Gairebé al mateix temps que vaig veure la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai (del 1957, com jo) el meu pare ens va regalar al meu germà i a mi la meravellosa caixa de joguines Jecsan que portava una còpia de l'esmentat pont i les figurites corresponents als presoners i als guardians. El meu germà aviat se'n va anar a jugar a futbol però jo em vaig abismar des del primer dia i durant anys en la (dolenta) sort d'aquells desgraciats. Recordo que els pobres presoners de plàstic pintat vestien esquinçalls d'uniforme, algun conservava el barret australià (slouch),molts anaven amb el tors nu, presentaven ferides i lesions, carregaven roques, galledes, pales i pics i n'hi havia un que, fins i tot, duia un tronc. L'artista que els havia creat els va proporcionar un verisme digne de millor causa. Hi havia un altre presoner que subjectava amb la mà un cullerot i portava incorporada una gran olla. Aquell recipient semblava desbordar d'un líquid infecte: era el menjar que esperava als fatigats treballadors.

Em passava hores contemplant el pont i observant els forçats mentre imaginava que el treball progressava àrduament entre la terrible calor humida de la jungla monsònica, la gana, la disenteria, la pel·lagra, els centpeus i els cruels assots dels guàrdies nipons armats amb pals de bambú. He pensat si inconscientment no estaria relacionant tot allò amb el meu penós avanç acadèmic en el col·legi de capellans o si no tindria jo una vena masoquista. Suposo que ajudava a les meves visions el fet que aleshores, sense saber-ho, estava enganxat a la pega de croms Pelikan. Tota infància és un misteri.

No sé on van anar a parar el pont i les figures –desitjo que existeixi un tribunal de crims de guerra pels soldadets i allà acabés el coronel Saito en miniatura, un veritable fill de puta sàdic aferrat als seus prismàtics–. Sento no haver-los conservat. Sobretot quan m'he assabentat que avui es paga pel conjunt una pasta (450 euros pel pont i 35 pel tipus de l'olla!).

M'he anat trobant després puntualment amb retalls de la història. En tots aquests anys no han deixat d'obsessionar-me els relats de presoners dels japonesos en general: de Van der Post i Ballard a James Clavell i Tenko. I ara estic completament immers de nou en l'univers d'El pont sobre el riu Kwai, com si aquest riu s'obstinés a contradir Heràclit i jo no hagués deixat de banyar-me sempre en les mateixes aigües desoladores.

He tornat al vell pont, deia, de la mà de dos llibres, un assaig, Return from the river Kwai, de Joan i Clay Blair Jr., i una novel·la preciosa, emocionant de debò, romàntica i trista (“un home feliç no té passat, un home infeliç no té res més”), El camí estret al nord profund, de Richard Flanagan (Random House).

La pel·lícula El pont sobre el riu Kwai no explica una història real, com no ho feia la novel·la de Pierre Boulle en què està basada. De fet mai va existir el pont sobre el riu Kwai. Existia el Kwai però no tenia pont. Una de les coses més curioses sobre aquest tema és que a partir de la fama cinematogràfica del mateix, les autoritats tailandeses, a la vista que molta gent buscava el pont, van decidir amb gran pragmatisme rebatejar un riu que sí el tenia, el Mae Klong, com a riu Kwai. Tot sigui pel turisme. El pont que apareix en la pel·lícula va ser construït (i volat) per a l'ocasió a Ceilan. El que sí va existir, esclar, va ser l'embogida empresa japonesa de traçar una línia fèrria a través de Siam i Birmània (avui Tailàndia i Myanmar) per expandir la seva conquesta d'Àsia. I va existir l'infinit patiment dels 61.000 presoners, en la seva majoria australians i britànics, que la van construir pràcticament a mà, sense maquinària. Van morir un de cada cinc, a més d'incomptables civils asiàtics, també esclavitzats. Els japonesos no tenien cap consideració amb els soldats que es rendien, als quals consideraven deshonrats. Per a ells no hi havia Convenció de Ginebra (ni de tintorro, com postil·lava Gila) i els càstigs eren terribles (això si no se't menjaven o et decapitaven amb les seves boniques espases de samurai).

Return from the river Kwai explica la penosa odissea d'un grup de supervivents enviats amb vaixell al Japó i que van ser torpedinats, la qual cosa ja és mala sort, per tres submarins d'EUA, entre ells el cèlebre USS Pampanito. Després d'una odissea a l'aigua, on van ser metrallats pels japonesos, els submergibles van aconseguir rescatar-ne alguns. El camí estret al nord profund, per la seva banda, narra la història d'un cirurgià militar que cau presoner i és enviat al Ferrocarril de la Mort, d'on emergeix com a reticent heroi de guerra. La novel·la està plena de passatges bells i escruixidors. I en el seu centre batega una història d'amor de les quals et desarboren.

Intento comprendre, mentre xiulo baixet la Marxa del coronel Bogey i Waltzing Matilda, la fascinació per aquesta via fèrria que s'endinsa en la selva. I em dic que possiblement el que tots fem no és altra cosa que anar col·locant contínuament travesses i reblons i salvar de la manera que podem obstacles i desnivells, i corrents i fatigues, ens porti això on ens porti, com a El pont sobre el riu Kwai. Suposo que és allò que anomenem vida.