Un Ramon Llull lluny de Palau

Hi va haver una època en què el premi literari Ramon Llull era una cosa que tots els governs de parla catalana es prenien seriosament. El president de les Balears Francesc Antich va lliurar el 2011 el guardó a Palma. Entre el 2012 i el 2015 ho va fer Artur Mas al Palau de la Generalitat. Quan les relacions entre Catalunya, València i Balears se'n van anar en orris, Planeta va assumir de nou la plena responsabilitat de l'invent. El Govern català posava el Palau i el president per donar un segell institucional “al premi literari més important en llengua catalana”, segons ha dit aquesta nit Helena Garcia Melero, la presentadora del lliurament d'aquesta edició, a l'Hotel Palace. Artur Mas hi ha tornat a ser, també José Montilla; el conseller de Cultura, Santi Vila, era la primera autoritat del Govern. Carles Puigdemont hi estava convidat, però no hi ha assistit.

Puigdemont era al ple extraordinari de la pobresa, que ha acabat poc abans de les vuit del vespre, quan començava la vetllada al Palace. Que el premi no fos acollit enguany al Palau de la Generalitat, coincidint amb el setè centenari de la mort de Ramon Llull, s'explica des de Planeta per la manca de temps per coordinar els preparatius amb un Govern que acaba d'aterrar. Des de la direcció de l'empresa asseguren que les relacions amb la Generalitat són tan bones com sempre. Ningú volia dramatitzar l'absència del president malgrat que era un fet inusual. Semblava la nit dels ex. A més de l'omnipresent expresident Mas, també hi havia l'exalcalde Xavier Trias. L'Ajuntament de Barcelona estava representant pel regidor de Cultura, Jaume Asens. La diputada de Catalunya Sí que es Pot Gemma Lienas és la política que més ha destacat per ser membre del jurat. Al seu costat, a l'escenari, Pere Gimferrer mirava insistentment el rellotge.

Les nits de premis del Grup Planeta són riques en personatges que no acabes d'entendre què fan allà. Els més exòtics al Palace eren Justo Molinero i Enrique Lacalle. També sorprenia la presència de Jordi Vilajoana, exconsigliere a l'ombra de Mas i ara al capdavant de la nova Secretaria de Difusió i Atenció Ciutadana. Hi havia personalitats de dretes i d'esquerres; independentistes i unionistes; joves i vells –més vells que joves–. Són esdeveniments que sobretot valen la pena per les batalles que expliquen alguns d'aquests patricis barcelonins. Xavier Rubert de Ventós arriba molt tard, i encara entra més tard a la sala d'actes perquè m'explica amb cura la vegada que el van retenir a Londres per voler entrar a Anglaterra amb el passaport del seu germà. Per sort, Fernando Schwartz va maniobrar perquè li expedissin un passaport nou, amb un número inventat.

Endrapo sandvitxos amb Javier Zuloaga, escriptor i persona sorprenentment afable amb mi malgrat que en una ocasió va perillar-li seriosament la feina com a director de comunicació de La Caixa per culpa meva. Zuloaga parla amb Lluís Foix de quan van coincidir a Buenos Aires durant la guerra de les Malvines. L'anecdotari apareix amb detall a Aquella porta giratòria, les memòries de Foix. Zuloaga treballava a l'agència Efe; tenia una font directa de la junta militar argentina i, gràcies a aquesta, va ser el primer a informar al món de la invasió de les Malvines.

A les primeres files del saló del Palace seien dinosaures com Manuel Milián Mestre, que apareix fent d'extra a la novel·la La filla del capità Groc, guanyadora del premi. L'autor de l'obra, Víctor Amela, ha recordat que a les cases del Forcall (Castelló) –d'on és Milián i la família d'Amela– fins fa relativament poques dècades encara es guardaven les armes i els uniformes de l'última guerra carlista. Que algú tingui sota el llit el trabuc o la baioneta de l'avi no hauria de sorprendre'ns: vivim en un món tan estrany que fins i tot Lacalle apareix en un premi literari.