L’inici d’un camí sense retorn

La Caputxinada, és a dir, la celebració de l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona al convent dels Caputxins de Sarrià, va posar de manifest, un cop més, l’aposta per la llibertat que sempre ha estat present a l’ànima de la nostra universitat. Una universitat que, com altres institucions o entitats del nostre país, va ser segrestada per una dictadura repressiva amb la voluntat de sotmetre el coneixement a la seva visió esbiaixada.

Exactament 27 anys abans, pocs dies després de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, el règim va aprovar una ordre que suprimia la nostra autonomia universitària. La història posterior és coneguda i està escrita: la depuració del professorat dissident i la repressió de la llengua i la cultura catalanes. Dos moments històrics contraposats que demostren, doncs, la intenció de qualsevol sistema autoritari: la voluntat de controlar l’acadèmia per imposar el pensament únic.

La lluita contra l’opressió sempre compta amb herois anònims: 400 delegats elegits democràticament entre totes les facultats que en aquells moments componien la Universitat de Barcelona es van trobar entre els murs d’un convent per crear espais de llibertat i fugir de la inutilitat del governamental Sindicato Español Universitario.

L’acte va tenir una repercussió i transcendència enormes en la societat i la política catalana i espanyola. Va significar iniciar un camí de no-retorn cap a la democràcia. Era impossible no contagiar-se de l’ànsia de llibertat que va propulsar l’acte als Caputxins de Sarrià.

Ara, 50 anys després, recordem una pàgina de la nostra història, que és també la història de la universitat catalana, ja que el 1966 només hi havia la Universitat de Barcelona. Honorem, doncs, tots els defensors de les llibertats de llavors i també d’ara, en un homenatge demà divendres, al Paranimf, encapçalat pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Com a acte de reconeixement, la Universitat de Barcelona actual, lliure i autònoma, revocarà les sancions administratives que la universitat d’aleshores va imposar sobre aquells participants de la comunitat universitària. Van ser 95 expedients (a 28 estudiants i 67 professors), amb sancions que anaven des de multes econòmiques fins a l’expulsió del centre. Una decisió, per tant, que passa comptes amb la història.

Benjamin Franklin deia: “On viu la llibertat, allà està la meva pàtria”. Una pàtria que perfectament podria ser la Universitat de Barcelona.

Dídac Ramírez és rector de la Universitat de Barcelona.