Comitè per una gibrelleta

Després de llarguíssimes sessions com a model a l’estudi del pintor J. S. Sargent, l’escriptor i crític nord-americà Henry James (diumenge farà un segle que va morir) va poder exclamar davant del seu retrat acabat d’enllestir: “Sóc jo, en tota la meva exquisida rotunditat”. En uns anys de profunds canvis socials en la moralitzant Anglaterra de final de segle, l’exactitud del judici, ja fos estètic o social, era gairebé tan important com la proclamació d’una llei parlamentària. Avui, a Espanya, expressions com “exquisida rotunditat”, “precisió” i “valentia” són considerades pur manierisme polític, ja que en realitat amaguen els seus oposats, això és: nyap, improvisació, indolència... o similars.

En el futur, les intervencions dels artistes en l’espai públic seran vistes com una part del registre indispensable del nostre temps. En el cas de Barcelona, conformaran el retrat d’una ciutat que avui amb prou feines es reconeix més que per la seva consciència de model. Pintors i escultors, que abans tenien la missió de ser lecorbusianament “màquines de mirar”, lliuren avui la seva batalla a cops de colze per tenir uns pocs metres quadrats de verticalitat des d’on treure els seus egos, com si aquesta ciutat fos una Nova York de categoria. S’enfilen sobre ella com Godzillas, tot miniaturitzant-la. Però si els discursos museístics han desaparegut pràcticament del museu —Oh, América Sánchez al MNAC!—, ¿com desxifrar el que amb desvergonyiment artístic apareix com un impost vergonyós a la ciutadania?

El cas de la intervenció artística a la façana del Liceu dóna per a un petit conte de Balzac, una comèdia humana en què artistes, urbanistes, consellers neoliberals i altres polítics del comú es retraten rotundament: un artista, Frederic Amat, que al seu compte i risc fa una proposta per al teatre d’òpera barceloní; un neòfit conseller de Cultura que diu que sí a tot; un representant del consistori que no sap o no s’assabenta de res; articles a la premsa que generen un tímid debat i fins un cert caïnisme, com el d’Antoni Llena, artista que compta amb almenys dues escultures de cert nivell a la ciutat, una a la Vila Olímpica i una altra darrere de l’Ajuntament. Fa exactament un mes, en un article publicat al diari Ara, Llena es va permetre aconsellar Amat sobre com millorar la seva intervenció. Va escriure, no sense mala bava, que el projecte li recordava “la nansa d’una gibrelleta vermella que feia servir de nen” (afirmació que sense voler emparentava l’obra d’Amat amb el famós urinari de Duchamp), i afegia més endavant: “Hi falla la pell, el material elegit. Ho dic sense voler entrar a discernir si els elements ornamentals triats són dònuts, pírcings, arracades, anelles de cortina o nanses”.

Si fem cas de les imatges infogràfiques difoses, la intervenció d’Amat és tan poc afortunada com la cortina d’ulls que va col·locar en un hotel de Via Laietana o la “pluja de sang” del Lliure de Gràcia. Però aquesta no és la qüestió, sinó com i qui decideix el que és o no artísticament oportú en l’espai públic. En aquest sentit, va bé recordar la controvèrsia que va generar a París la piràmide d’I. M. Pei a la plaça del Louvre. La claraboia serviria d’entrada al museu en un entorn summament venerat pels parisencs, que al principi es van oposar a la reforma. Abans de la seva aprovació —el prestigiós arquitecte xinès-nord-americà havia estat triat a dit per Mitterrand—, el projecte es va sotmetre al criteri d’un jurat, el Comitè Colbert, integrat per empresaris del sector del luxe, mecenes, arquitectes, dissenyadors i editors. Després de fer pedagogia i consultar la ciutadania, la piràmide que articularia els nous accessos al museu més visitat del món es va posar en marxa. Es va inaugurar el 1988 i va acabar servint d’inspiració per a models d’ampliacions de molts altres museus.

L’exemple francès és un argument més per entendre que només a partir del debat entre experts i ciutadania serem capaços de veure el retrat de la ciutat des de la línia visual del comú. La pregunta és si aquesta ciutadania, que volem més emancipada, és capaç d’edificar un teatre de l’observació social sobre els fonaments de la transparència i no sobre vergonyants casos com el del Palau, del qual encara s’espera que s’aclareixin, sense veladures, la responsabilitat de polítics i arquitectes. L’exemple del rocòdrom del Liceu és revelador del mal hàbit que és reciclar consensos. I això que el cap que prepara Jaume Plensa encara no ha emergit de les aigües de la Barceloneta.

Els artistes van a cops