El ‘cas Maristes’ evidencia les mancances de la DGAIA

Ni els Maristes de Sants-les Corts, ni la Fiscalia, ni els Mossos d'Esquadra van notificar a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) els casos de pederàstia en aquesta escola. No va passar el 2011, quan una família va denunciar davant l'escola els abusos de l'exprofessor de gimnàstica Joaquín Benítez, ni tampoc el 2015, quan l’escola va fulminar un monitor en pràctiques que va tocar cinc nens.

Fins al 2014 el protocol antiabusos per a les escoles no va incloure l'obligació de notificar els casos al Departament d’Ensenyament. Però des de 2006, arran del cas Alba, es va determinar que tots els abusos detectats en els àmbits escolar o sanitari havien de ser informats a la DGAIA. No només en casos de certesa, sinó davant sospites. “Es tracti o no d'una situació d'emergència hospitalària, el centre ho comunicarà simultàniament a la DGAIA i a la Fiscalia de Menors o al Jutjat de Guàrdia”, diu el text.

Que s’ignorés la DGAIA no és una anècdota, sinó que posa en relleu l'imaginari esbiaixat sobre la seva funció. La seva cara més coneguda és l'atenció a menors desemparats. En el segon trimestre del 2015 hi havia 11.600 menors separats de la seva família, 4.800 per maltractament, sota tutela de la Generalitat. Una tasca important i polèmica: sindicats i pares han criticat l'excés de zel d'alguns professionals o les condicions dels menors.

“Hi ha certa percepció que la DGAIA només s'encarrega de la protecció dels desprotegits quan en realitat ha de vetllar pels drets de tots”, lamenta Josep Villena, president de la Taula per a la Infància i l’Adolescència de Catalunya. La DGAIA té el mandat legal de la política d'infància, recorda Maria Jesús Larios, adjunta al Síndic. Encara que cada departament té responsabilitats derivades de la llei d'infància catalana i del Pacte per la Infància, aquesta dependència de Treball i Afers Socials coordina les relacions entre institucions i executa els 668 milions pressupostats per la Generalitat per a aquestes polítiques. Per aquest mandat, la DGAIA s’endú la pitjor part en l'informe del Síndic sobre el cas Maristes. Ribó li exigeix més compromís en la difusió dels protocols, el desplegament de la llei i que exerceixi la seva tasca de moderadora.

Larios reconeix que la DGAIA va promoure el Pacte per la Infància —l’acord més gran en l'àrea social de l'anterior Govern— i certifica els esforços de la seva direcció per donar-li un paper més global, que no arriba al carrer. “A la DGAIA li falta proximitat. Òbviament està en contacte amb els professionals que s'encarreguen de menors tutelats però li falta ampliar el seu abast”, agrega David Nadal, del Col·legi de Treball Social. La línia de la Infància Respon (900 300 777) és un dels mecanismes per informar-se i denunciar abusos. “La primera atenció és molt jurídica, hauria de tenir més elements d'acompanyament psicosocial”.