Una nova llengua literària?

No és freqüent que, havent completat un encàrrec de correcció editorial, et quedis uns dies com de ressaca, sacsejat per una concepció de la llengua —la de l’autor— innovadora que t’ha obligat a fer revisió dels propis principis professionals, de les pràctiques que arrossegues de fa temps. I maldormint —bé, això ja és un clàssic en un servidor—, en algun moment d’estranya lucidesa perceps que alguna cosa està passant, que la relativa sorpresa no se suma a d’altres que semblaven excepcions, sinó que podria representar un exemplar d’una tendència. Una tendència de renovació de la llengua literària.

D’un temps cap aquí, sembla que tota una bateria d’autors joves —no entro en qüestions d’edat, sinó en escriptors que acumulen encara poca obra, però espera’t— han decidit renovar el “pacte” de la literatura amb la llengua normativa. Respectada per una admiració sincera o reverencial, o bé directament per por —durant dècades els correctors han estat temuts i odiats a parts iguals—, la normativa de la llengua ha actuat com una cotilla simbòlica difícil de superar per molts autors que acabaven emmotllant la seva veu narrativa al dictat d’unes regles que, poc o molt, eren vistes com emmidonades. Ja n’hi ha hagut, d’autors que han treballat la veu pròpia garbellant més enllà de la norma, i potser Quim Monzó en seria el màxim exponent, però sembla que ara ens trobem davant de tot un efervescent moviment coral.

No es tracta d’escriptors que facin gala d’un català displicent, que d’aquests n’hi ha hagut sempre, sinó d’autors rotundament compromesos amb la llengua. Difícilment es podria identificar la transgressió que proposen amb allò tan naïf del “català que ara es parla”, com si hi hagués un abisme entre llengua i norma i fossin els fixadors de la norma els que, ingènuament, anessin errats. Són escriptors que han après a escriure en llengua catalana, que en respecten l’estructura i que rarament se saltarien la norma en el terreny ortogràfic o sintàctic —territori sagrat—, però que la conceben com un instrument d’expressió infinita amb el qual, sobretot, el que cal fer és jugar-hi. El joc verbal sembla imposar-se a través de recursos múltiples en la validació dels quals el diccionari normatiu ja se’ns ha quedat curt.

Es mesclen registres lingüístics a la vegada que es barregen gèneres literaris. Sovint s’escriuen manlleus d’altres llengües, sobretot castellanismes i anglicismes, sense la coartada de la lletra cursiva, que aplicada de manera canònica faria els textos il·legibles. Emergeix una col·loquialitat autèntica sense beure de la font del col·loquial mediatitzat. S’apliquen solucions paranormatives, com ara en les combinacions pronominals o en la formació d’adverbis per aglutinació (esclar, deunidó). Abunden també les aglutinacions de mots a la recerca d’expressivitat (no és el mateix escriure fill de puta que filldeputa), i es recorre a noms propis, per exemple de marques comercials, per generar lèxic comú. Es juga amb recursos gràfics, com ara la repetició de lletres per donar intensitat (t’estimo mooolt) o bé amb els guionets per fer lexicalitzacions d’aquelles-a-partir-de-sintagmes. I n’hi ha que demostren que la generació de neologismes a partir dels propis recursos de la llengua no té límits.

És tot això una tendència, una mera moda passatgera? O estem davant l’emergència d’una nova llengua literària? Sembla clar que aquestes noves plomes estan decidides a servir-se de tots els recursos que la llengua —i no tan sols la norma, ni tampoc l’estàndard dels mitjans de comunicació— posa al seu abast, no pas amb una ambició iconoclasta, sinó per construir un artefacte expressiu adaptat als nous temps. La societat canvia, la llengua també. Potser és d’hora per assegurar-ho, però haurem de seguir noms com Adrià Pujol Cruells, Maria Guasch, Marta Rojals, Marina Espasa, Albert Forns, Sergi Pons Codina o Jordi Nopca (disculpeu les llacunes, segur que n’hi ha) per veure fins a quin punt arribarà l’experimentació. De moment, celebrem-ho.