Films a la nevera

Edifici de la Filmoteca de la Generalitat. Terrassa. Interior. Dia. Al soterrani del centre, dedicat a la conservació i restauració de films, una filera d'habitacions-nevera acull 186.000 llaunes de negatius i còpies, a diferent temperatura segons siguin acetats (de 18 graus a -5) o nitrats (de 10 graus fins a -15, en un futur). Aquests darrers estan allotjats en una zona amb una estructura més bunqueritzada a causa del seu major risc d'explosió. Recordi's l'incendi dels dipòsits de Cinematiraje Riera a Madrid l’any 1945, que va destruir els arxius de NO-DO i part del cinema de la Guerra Civil.

Al costat, hi ha les dependències de restauració. Allà s'inspeccionen i netegen els films, es repassen i reparen les seves perforacions i empalmaments. Un sistema d'escanejat digital d'aquests originals o còpies fotoquímiques permet corregir lesions d'ús i obtenir una imatge digital el més propera possible a l'original. Aquí es treballa fotograma a fotograma. És més fiable la minuciosa manipulació humana que el treball automàtic d'una màquina. Ho van comprovar, per exemple, en revisar, sempre es fa, la tasca d'un d'aquests escàners i advertir que havia suprimit la corda d'un io-io d'un personatge que passejava en segon pla en haver-la interpretat com un ratllat del fotograma (el que deixava la pobra passejant, era una dama, amb una gesticulació molt més xocant que l'escena original). En la versió digital es conserven totes les dades que guarda l'original, perquè qualsevol tasca de restauració pugui ser reversible o corregida si s'obté més informació sobre el film. Fins i tot a les empreses que estan obligades, des del 2011, al dipòsit legal de les produccions catalanes o que hagin rebut subvenció per a la producció o el doblatge se'ls demana, si pot ser, que facin arribar una còpia digital en un format previ al DCP, l'empaquetat que es fa servir per a la projecció dels films, perquè aquest és un estàndard industrial molt pensat per a l'exhibició, però més rígid en el maneig de les dades. Entre d’altres raons, per evitar la pirateria del producte.

Un 90% del cinema anterior als anys 30 s'ha perdut

Es tracta d'una tasca que demana molta paciència i molt afecte pel cinema. És el que té l'equip de Mariona Bruzzo, la responsable del centre. Allí treballen per a la conservació passiva del material, salvar-lo del deteriorament, i per a la seva restauració, particularment del cinema català. Unes preocupacions que no van començar amb el cinema. Van arribar més tard. Bruzzo recorda que les primeres filmoteques van néixer als anys trenta. Amb l'aparició del sonor es va començar a pensar en l'herència de tota una època, la del mut. La segona ona en la creació de filmoteques va arribar amb el canvi de suport del nitrat a l'acetat en els cinquanta. La pel·lícula de nitrat és un poderós explosiu i ja siguin els accidents o una indústria sense escrúpols, despreocupada del patrimoni, que no va voler saber res d'un emmagatzematge costós, ha portat al fet que un 90% del cinema anterior als anys 30 s'hagi perdut. Amb les filmoteques es va reduir aquest percentatge de pèrdues. Però, un cas, la Filmoteca espanyola no es crea fins l’any 1953. Total, del cinema espanyol anterior a la fi dels anys quaranta, n’ha desaparegut un 80%. La filmoteca catalana es va crear l’any 1981. “Tenim Filmoteca perquè Catalunya ha tingut una indústria important del cinema”, subratlla Bruzzo. “Des de principis del segle XX, Barcelona era un centre de distribució”. Els primers fons van arribar de la pròpia Filmoteca espanyola, de l’Institut del Teatre, d'historiadors com Miquel Porter o de col·leccionistes particulars i de distribuïdors. El tancament dels laboratoris Fotofilm-Riera (1999), i després d'un llarg procés judicial, va suposar la recepció en propietat d'uns 15.000 títols.

Tot el material està inventariat i guardat en condicions d'humitat, temperatura... per allargar la seva vida útil. Les tasques de restauració es programen en funció del valor històric del material o de la urgència que demana la seva preservació. Les filmoteques dels diferents països treballen coordinades. Maneguen bases de dades comunes i quan s'inicia un projecte s'avisa per evitar treballs redundants i obtenir possibles ajudes.

Restaurar un film no consisteix únicament en la seva neteja tècnica. Moltes vegades el que es té són fragments i cal buscar el material que falta. “Ens trobem amb un trencadís, no tenim la rajola sencera”. El propi concepte de “versió original” cal treballar-lo. Als anys vint, un exemple, les còpies s'extreien del negatiu de la pel·lícula i directors com Murnau rodaven amb cinc càmeres per tenir cinc negatius que distribuïen a diferents països per agilitar l'obtenció de còpies. I ara, quan un arxiu alemany es parla amb un dels Estats Units sobre un murnau determinat és més que probable que la pel·lícula no sigui exactament la mateixa. El rescat del color, un altre cas, demana saber molt sobre l'autor i l'època per no pintar coloraines sense sentit.

El tancament dels laboratoris fotogràfics de cinema a Espanya dificulta a la filmoteca acabar tot el procés amb l'obtenció d'un duplicat en suport fotoquímic. Pot enviar-se a Alemanya o a Hongria, però cal, es necessita, poder-se seguir fent a casa el que fins fa poc s’hi feia. Es tracta d'un suport que, se sap, donarà 500 anys de vida a la peça. La durabilitat del digital és un misteri i a això s'afegeix l'accés als lectors dels formats que la indústria canvia cada dos per tres. Cal guardar-se un vídeo per poder recordar les vacances del 84 o anar a un comerç, molt especialitzat, perquè et bolquin la cinta a, posem, blu-ray.... fins que duri. Obsolescència programada?

Però la conservació en suport químic no és solament per això. Les pel·lícules es van rodar fins fa poc amb aquest suport i es tracta, com explica Bruzzo, de preservar una experiència cinematogràfica. I més ara que hi ha un perceptible retorn, encara que sigui per a una minoria, del 35, del 70 mil·límetres. Kodak traurà aquest any un càmera de Súper8, que va llançar l’any 1965 i va mantenir al mercat gairebé vint anys. Tarantino ha rodat en 70 mil·límetres Els odiosos vuit. I al cinema Phenomena de Barcelona, on la projecten en aquest format, s'esgoten les entrades de cada sessió. Directors com Christopher Nolan, J.J. Abrams o Judd Apatow defensen el 35 mm. A la fi d'abril, a Nova York, se celebrarà la segona edició del Nitrate Picture Xou, el festival de cinema més perillós del món, així ho han anunciat algunes revistes, amb nou sessions de projeccions de nitrats. El cinema viu, com la música, una raonable nostàlgia i reivindicació del seu propi vinil, que ha de preservar-se. Però això no impedirà, a més, que la Filmoteca enviï al núvol informàtic de la Generalitat, suposo que amb l'astorament i preocupació d'algun enginyer de la casa, uns 150 TeraBytes anuals d'arxius digitals.