Dilluns en català

Parlo d’una cosa que m’han explicat, d’una iniciativa de foment del català que il·lustra com el present de la llengua (posem-hi també el futur) és a les mans dels parlants, de la gent normal, de persones que hi posen a canvi de no gaire. Sovint la reivindicació de la llengua s’enquista en quatre ítems que ja són tòpics, com ara que la justícia no emet prou sentències en català (cosa ben certa, però a mi m’han d’explicar encara com influeix la justícia en l’ús social de la llengua), o si la Coca-cola no va posar noms catalans a les llaunes. Perquè resulta que hi ha gent disposada a fer-hi alguna cosa, a dedicar-hi temps, com passa amb moltes altres iniciatives a través del voluntariat i amb el programa de les parelles lingüístiques com a emblema més vistós.

Es tracta d’un projecte d’un grup de mares i un pare d’una escola pública de Barcelona, el CEIP Torrent d’en Melis, situat al Guinardó. Després de constatar que moltes persones d’origen estranger es perdien bona part de les informacions que emanaven de l’escola per desconeixement de la llengua, es van empescar unes sessions de català per fer a les instal·lacions del centre, amb el suport incondicional de la direcció. En definitiva, es tractava d’ajudar aquestes mares i pares que “trenquessin el gel” amb relació a la llengua, que li perdessin el respecte, i que ho fessin en un entorn que coneixien, l’escola dels fills, perquè sovint el sol fet de buscar cursos reglats i assistir-hi, per exemple al Consorci per a la Normalització Lingüística, representava tot un obstacle cultural, personal i familiar.

Aquestes sessions —sembla aventurat dir-ne formalment classes— es desenvolupen a la biblioteca de l’escola els dilluns a les nou del matí, just a continuació que les persones interessades (en general, mares) deixin els fills a escola. D’aquí el nom que agafa el projecte, “Dilluns en català”, un nom inequívoc en la tria d’un dia, tradicionalment ardu, que anima a encarar la setmana. Una de les mares impulsores, dissenyadora gràfica, va idear un logo ben vistós que penja en les sureres del centre i que decora les llibretes d’espiral que duen fidelment les alumnes cada cop que van a classe.

Les trobades són flexibles i s’adapten al nivell de les interessades. N’hi pot haver que ja tinguin nocions de català i agraeixin poder parlar-hi amb algú (sovint diuen que, tot i saber català, igualment tothom se’ls adreça en castellà), i d’altres d’acabades d’arribar que potser tampoc saben castellà. De vegades ni tan sols es fa classe en sentit estàndard, i la sessió es redueix a l’explicació de coses que passen al centre i que susciten el seu interès, com ara quan els seus fills van per primer cop de colònies i s’han d’enfrontar a una llista de termes tan extravagants com motxilla, necesser o llanterna.

Això em fa pensar en com, durant massa temps, s’ha limitat el paper de l’escola respecte de la normalització lingüística al que es feia amb els alumnes —amb les qüestions de la immersió lingüística i les aules d’acollida com a clàssics per a la controvèrsia—, i s’ha obviat la funció essencial que la mateixa institució podia tenir sobre les famílies. Essent com és, l’escola, el primer àmbit de socialització per a moltes famílies d’origen estranger, s’ha desaprofitat l’oportunitat de construir una autèntica xarxa de centres de normalització que optimitzés els recursos de les escoles (instal·lacions, material, mestres, voluntaris), mentre es discutia, com va passar durant l’elaboració de l’Estatut, si el coneixement de català havia de ser un deure o un requisit. I d’entrada el coneixement de català ha de ser un dret, per a l’exercici del qual farem bé de destinar tots els recursos a l’abast.

Sempre s’hi és a temps, i iniciatives com “Dilluns en català” (i d’altres, que segur que n’hi ha més) marquen pautes que les autoritats en política lingüística no haurien de menystenir si volem que, més enllà de sentències judicials i llaunes de refresc, el que augmenti sigui el nombre de parlants.