Un relat per posar fi a la violència de gènere

Els relats no només serveixen per somiar. I així es va debatre ahir a la taula rodona “No moren, les assassinen. Les volem vives”, de la BCNegra, el festival per excel·lència de novel·la policíaca a Barcelona. “La societat es commou amb cada cas, però falta el perquè”, va dir com a inici la professora de Periodisme Joana Gallego, especialitzada en el tracte de la dona en els mitjans. Gallego va demanar que les morts deixin de ser un capítol més aïllat de la crònica policial. “Si cada assassinat és independent de l'altre, no es pot entendre. Per donar-li sentit necessitem un relat contextualitzat”. Que les dones assassinades formin part de les pàgines de política, que siguin funerals d’Estat, com es va fer en el seu moment amb la violència d’ETA, va defensar Gallego.

Un relat que ajudi a comprendre per què cap de les noves dones assassinades a Catalunya l'any passat havia denunciat abans l’agressor. I això que els Mossos reben entre 10.000 i 11.000 casos anuals, va recordar la cap Anna Choy, coautora del qüestionari de risc que a partir d'ara la policia catalana fa a les dones víctimes de violència de gènere perquè els jutges tinguin més elements en prendre una decisió.

Què en sabem de les dones que moren? I dels homes que les maten? En realitat, una barreja de dades superficials, moltes vegades escrites amb rapidesa, i resumides en una breu crònica: La Sandra, de 39 anys, assassinada a Terrassa; la Maria, de 34 anys, assassinada per la seva parella i trobada temps després enterrada a Montjuïc; la Mònica, de 24 anys, assassinada amb dos trets per la seva parella a Lleida; una dona, anònima, de 41 anys, trobada morta dins d'un cotxe que el marit va llançar a l'aigua del port de Barcelona; una turista, a Calella, assassinada en un hotel durant les seves vacances pel seu company; l’Olga, de 44 anys, assassinada al carrer per la seva exparella a Castelldefels; la Maryna, de 26 anys, també a Castelldefels, assassinada pel seu marit, que després va matar els seus dos fills i es va suïcidar; la Sandra, de 45 anys, assassinada a Holanda per la seva exparella quan intentava recuperar les seves filles…

I per què passa? “Les víctimes de la violència de gènere són víctimes de la revolució silenciosa”, va afirmar Gallego, la més combativa de la taula, que va afirmar que aquestes dones paguen les “últimes raneres” d'un patriarcat que es nega a assumir la nova realitat, en què elles dibuixen “el seu propi projecte de vida”.

“Cal lluitar contra la perpetuació d'estereotips”, va demanar la psicòloga Alba Orteu. I implicar-nos-hi com a societat. “Si sentim cops, crits, cal anar a trucar a la porta de la nostra veïna i dir: ‘Sé el que està passant’”, va afegir l'escriptora escocesa de novel·la negra Denise Mina.

Sobre la taula es van posar totes les preguntes possibles: Quin model d'home volem? Què és l'amor romàntic? La masculinitat? Quin tipus de relació volem tenir? La professora Gallego fins i tot va proposar una assignatura troncal, des de la infància fins a la universitat, en què ens ensenyin a relacionar-nos. Però el temps es va esgotar. I amb les butxaques plenes de preguntes i el cap ple de dubtes (abans de la revolució feminista no mataven les dones?) va tocar marxar i donar pas a la xerrada següent.