Notícies negres

“A Amèrica del Sud hauria acabat a la cuneta; aquí ho van intentar unes quantes vegades, però no els va sortir bé; no hi ha hagut mort física, però sí una mort civil, m'han marginat…”. Podria ser un inici amb ganxo d’una novel·la negra. Potser millor aquest: “Els teus articles i aquesta classe de periodisme estaven arribant massa lluny; calia parar-ho”. Però la primera no és una confessió d'un dels reporters del The Baltimore Sun que van protagonitzar la cinquena temporada de la televisiva The Wire, ni la segona és una amenaça al temerari periodista Mike Dolan que protagonitza Los sudarios no tienen bolsillos, de Horace McCoy. Són tan reals com l'ambient i les circumstàncies que recullen aquestes dues obres de ficció però totes dues estan protagonitzades pel periodista Xavier Vinader i totes dues, amb certa intimitat però sempre amb molta ironia, les va explicar al col·lega Xavier Montanyà, autor d'un documental sobre el veterà periodista d'investigació mort l'abril de l'any passat i que ha generat al seu torn el llibre El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Pòrtic). La primera frase va ser un moment de debilitat, o de cansament, o de derrota, ben lúcid; la segona, una que un alt magistrat espanyol li va reconèixer al mateix periodista anys després que se li dictés presó.

“Fer arribar a la gent el que el poder intenta amagar ja és suficientment negre, no els sembla?”, va llançar a l'audiència el periodista Jordi Bordas, un altre que pertany a les trinxeres del periodisme incòmode, per justificar la taula rodona que va acollir ahir la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna – Universitat Ramon Llull en el marc del festival literari BCNegra. A més de l'ofici, l'odissea particular de Vinader ja és una trama potent en si mateixa. Sinopsis: entre el 1979 i el 1980, Vinader (“el millor informador de trames negres de l'extrema dreta a Espanya”, el defineix Montanyà), publica tres reportatges a Interviú, on denuncia actuacions ultres i parapolicials de les forces de seguretat (“uniformats de dia, incontrolats de nit”, es va escriure), l'embrió dels GAL. Al cap de pocs mesos, ETA acabarà matant en un atemptat un dels citats. S'acusa llavors Vinader d’“instigació a l'assassinat”; seguirà el tema per un exili, una condemna final de set anys per “imprudència professional temerària” i un pacte el 1984 amb el PSOE perquè se saldi tot amb el seu pas un mes i mig per Carabanchel com a prèvia a l'indult.

“Amb el perill em faig fort”, recorda Montanyà que es va autodefinir el periodista que el 1975 ja havia vist com esclatava un artefacte en el domicili en què vivia amb els seus pares a Sabadell. La frase la podia haver dit perfectament Dolan, responsable de la revista Cosmopolite, allà on McCoy, també reporter dels que posen els peus al fang, feia que el seu personatge de ficció denunciés la corrupció de la lliga de beisbol, la secta ultra a l’estil dels Ku-Klux-Klan de Los Cruzados o el metge avortista sense escrúpols. La revista en què el periodista Bru Rovira, el més jove ahir dels veterans de la taula rodona, va conèixer Vinader es deia Arreu i va durar només uns mesos, entre el 1976 i el 1977: massa reporter esquerrà que fica el nas a tot arreu. “Era un periodista total i la seva passió per l'ofici, brutal: es va arribar a amagar sota les faldilles de la mare d'un company per fer fotos des d'una balcó quan hi va haver la gran vaga general del Baix Llobregat”, rememorava el llavors encara més jove Rovira.

“En el seu pas per Arreu va saltar dels temes sindicals i d'informació local i municipal a implicar-se més en temes de terrorisme”, va dir el més veterà i mestre de tots en el periodisme d'investigació barceloní, Josep Martí Gómez. O sigui, que hauria encaixat a la revista Expo, la combativa capçalera i flagell de l'extrema dreta que va crear Stieg Larsson (també ell amenaçat pels ultres) i que li va servir de patró per situar el personatge Mikael Blomkvist com a reporter de la publicació Millennium.

Una mica obsessiu com a persona, Vinader tenia “un compromís amb si mateix i amb l'ofici que calia explicar a la societat tot aquell món tan delicat i fosc de la Transició; aquest tipus de periodisme avui fa por o provoca rebuig”, va apuntar Montanyà. “La societat civil estava ansiosa de rebre aquesta informació i per això donaven suport al periodista i, en conseqüència, aquest estava disposat a jugar-s’hi fins a la vida; avui, aquesta reacció social no és, ni de lluny, la mateixa”, apuntava Eduardo Martín de Pozuelo, quart en discòrdia a la taula. I posava l'exemple de com els últims anys ell mateix ha hagut de parar dues vegades dos reportatges sobre la recuperació de la memòria històrica: “Em va venir el director dient-me que arribaven moltes cartes de lectors dient que si no teníem res millor per publicar… I vaig rebre després una querella d'un regidor d'un poble perquè vaig denunciar que fins i tot sabent on eren unes fosses va fer passar una carretera per sobre seu”. Per coses semblants a aquesta, David Simon, creador de The Wire, va deixar el The Baltimore Sun després de moure’s 13 anys pels carrers de la ciutat per denunciar els temes negres, les trames fosques.

“El periodisme d'investigació és, d'una banda, fe en l'home que et dóna la primera clau per indagar un tema, i avui, a més de fe en la gent, falta el batec del carrer en les informacions, els periodistes no el trepitgen... I també falta alcohol, fonamental per a tota perquisició: al segon whisky, les fonts t'ho expliquen tot”, resumia Martí Gómez, que recordava que les últimes vegades que va veure Vinader el va trobar abatut: “Sabia que moltes de les coses per les quals havia lluitat no havien servit per res i que la batalla del periodisme d'investigació estava perduda”.

Entre els estudiants de periodisme presents, potser algun va imaginar que seria fantàstic treballar en una redacció amb paios com Simon, McCoy, Larsson… I Vinader. Un equipàs. I encara que només ho imaginés un i durant pocs segons, això ja fa guanyar els bons.