Negra, ‘black’ i ‘noir’

Hi va haver una lliga de primera divisió que no va tenir gaires llorers. Chandler, Hammett o després Patricia Highsmith –amb permís de Conan Doyle i Agatha Christie– es van fer grans amb l'aplaudiment del públic, però sense gaire reconeixement perquè la novel·la criminal era un gènere menor. Avui, està de moda i el seu reconeixement desborda de vegades la mateixa qualitat de l'obra publicada perquè (vagin amb compte): a més de la primera divisió hi ha segona, tercera i fins a cinquena, i no sempre estan diferenciades. Però la veritat és que el negre/gris/intriga/thriller/policíac/antipolicíac i els seus autors creixen a l'empara de premis (Leonardo Padura, Príncep d'Astúries; Jorge Zepeda i Alicia Giménez Bartlett, Planeta; Víctor del Árbol, Nadal), de l'èxit i d'una renovació galopant al ritme de l'actualitat. El seu contagi del cinema i viceversa també ha tingut un paper, ja que tots dos llenguatges s'alimenten d'una representació visual comuna, propera al públic, i d'una sintonia que comparteixen intensament amb l'espectador/lector.

Va ser abans el Galveston de Pizzolatto o True Detective? Bron va ser abans sèrie o novel·la, o és que mai va ser novel·la? Boardwalk Empire va ser abans una novel·la potent o la seva potència cinematogràfica va atreure després a un gran com Dennis Lehane? Heus aquí algunes respostes:

—Sí, Pizzolatto va escriure Galveston abans de la sèrie, però la majoria el vam llegir després.

—No, Bron no va ser novel·la.

—I sí, Boardwalk… va ser una novel·la de Nelson Johnson que va adquirir fama després que la comprés HBO. Lehane s'hi va sumar després com a guionista en algun dels capítols.

El mateix Quirke, el lúgubre i pesarós personatge de Benjamin Black que suma èxits en uns 30 països, va ser una creació per a televisió que va descarrilar i que John Banville va convertir en matèria de llibres amb una nova firma negra per a l'ocasió: Black. Bona part dels 14 autors internacionals entrevistats per a aquest reportatge són guionistes, des de Peter May (el nou fitxatge de Salamandra) a Lauren Beukes (Siruela) o Pierre Lemaitre (Alfaguara). Reservoir ha fitxat a Noah Hawley (Bones, Fargo). I la trilogia d'Erik Axl Sund (Roja & Negra) aviat serà una sèrie, com abans Chandler va trobar aliats en Howard Hawks o Robert Altman, salvant les enormes distàncies.

El transvasament entre tots dos mons, doncs, està servit.

Gènere visual, d'atmosferes i traços clars, de personatges empàtics i trames de caràcter social, la veritat és que el negre creix, evoluciona, s'adapta i incorpora temes, geografies, tecnologia i recursos fantàstics o històrics a discreció.

Anik Lapointe, editora: “La qualitat sempre ha estat present en el gènere pel qual ha volgut parar atenció”

Que ha ampliat fronteres ho suggereix que l'última aposta de Siruela, la sud-africana Beukes, no sembra les pàgines de cadàvers amb un tret a la mandíbula o una ganivetada a l'estómac. Això, la rutina del crim comú, sembla superat quan agafes aquestes pàgines sagnants. La víctima de Monstruos rotos té tronc de nen i cames de cérvol. I vostès em diran: la primera víctima de Bron ja fonia dues meitats de dones diferents sota l'aparença d'un sol cadàver, i a més ho feia en la línia fronterera del pont que uneix Suècia i Dinamarca en una sobredosi d'atmosfera nòrdica com per tombar els més fràgils. Però és que Beukes no ens parla de barreja d'humans, sinó d'animal i humà que s'uneixen com el Minotaure o les sirenes en la mitologia grega, i ho fan a més a Detroit, la ciutat metàfora de les fractures, l'ensulsiada que vivim.

Són els nens-cérvol de Beukes, adornats amb una prosa ràpida, envolupant i eficaç, una mostra que el gènere amplia fronteres i s'atreveix a penetrar en mons més heterodoxos? “Hi ha un punt de fractura”, assegura Beukes. “I hi ha més espai per jugar amb elements sobrenaturals o de ciència-ficció”.

El màgic no és exactament nou: des de fa anys hem acompanyat John Connolly a la zona d'ombres de forma tan natural que ni ens hem adonat que allò era sobrenatural. Tampoc és nova la ciència-ficció, la història ni molts altres camins als quals mai ens van acostumar els clàssics. El que veritablement és nou, assegura l'editora Anik Lapointe (Salamandra), és la receptivitat que ara ha trobat el gènere entre el públic.

“El que realment ha canviat és la nostra percepció de la novel·la negra, que ha deixat de ser considerada com un gènere menor i s'ha guanyat de ple el favor d'un públic massiu”, afirma Lapointe. “És difícil dictaminar si els autors contemporanis han superat o no escriptors clàssics com Chandler, Hammett, Macdonald, Crumley, etcètera. Però el que sí que és clar és que la qualitat sempre ha estat present en el gènere pel qual ha volgut parar veritable atenció”.

Paco Camarasa, comissari de BCNegra: “La novel·la negra s'ha fet més global, però també més local”

Paco Camarasa, a qui el tancament de la seva llibreria barcelonina, Negra y Criminal, no traurà el seu títol tan informal com vitalici de llibreter per antonomàsia del gènere negre, creu que aquest ha anat progressant a mesura que evoluciona la realitat, incorporant temes que abans no existien. “L'alzheimer, per exemple, fa 10 o 12 anys no se sabia ben què era i ara ja hi ha 5 novel·les on aquesta malaltia és un element clau”, assegura Camarasa. “Avui tenim novel·les que transcorren des de Lapònia i el món sami, d'Olivier Truc, a països subsaharians o els profunds boscos del Canadà”.

Camarasa és comissari de BCNegra, la gran cita del gènere que comença aquests dies a la ciutat de Vázquez Montalbán i que juntament amb la Setmana Negra de Gijón ha obert el camí a una dotzena de festivals noir que esquitxen ja la geografia espanyola (i Facebook), com abans van esquitxar les ciutats de França. Un gran canvi en el panorama, en opinió de Camarasa: “La nova novel·la negrocriminal s'ha fet més global, però també més local”.

I és que la negra pot trufar-se d'elements irreals com els de Connolly o Beukes o enganxar-se a la pols fins a fer-te'l sentir a la gola com el ja citat i irrebatible Galveston (Salamandra). Tot és obert.

Élmer Mendoza, autor: “És un gènere que creix en l'art de la possibilitat. I amplia fronteres al ritme dels delinqüents”

Però el que sobretot ha aconseguit és dibuixar un nou mapa del món en el qual sense Viquipèdia, sense lliçons de geografia, ni de política, ni periòdics a mà, un pot estar al dia de la truculència a la qual s'exposen les mexicanes que emprenen rumb als Estats Units a través d'una frontera sinistra (Yuri Herrera); de la penúria en què sobreviuen estàticament els ciutadans grecs (Petros Markaris); de la crueltat de l'operació Cóndor, que va fulminar milers de joves esquerrans al Con Sud de la mà del terrorisme d'estat (Santiago Roncagliolo); dels tripijocs i les corrupteles de Sicília (Andrea Camilleri); de la basta destresa de funcionaris xinesos corruptes (Qiu Xiaolong); de la perfídia vital que ha suposat el model de família nombrosa amb altes dosis d'alcoholisme, abús i precarietat a Irlanda (Tana French, Benjamin Black); dels forats de l'aparentment perfecte estat de benestar dels països nòrdics (Henning Mankell, Stieg Larsson); dels baixos fons de Los Angeles (Michael Connelly); i de l'aspra hostilitat del clima i la naturalesa d'Islàndia (Arnaldur Indridason). Hem pogut palpar, olorar, imaginar, recrear i sentir deserts, pobles devastats per l'abandó i ciutats deshumanitzades, com abans se'ns va enganxar el fang dels camins de Devon i vam assaborir el te anglès amb Agatha Christie i vam al·lucinar amb les drogues de Conan Doyle.

“S'ha fet més sociològica i cultural i per això és més atractiva per als lectors de tot el món”, afirma el xinès Qiu Xiaolong (Tusquets). “Els novel·listes negres s'han convertit en novel·listes nacionals. Els autors travessen fronteres a força de no creuar-les, de mantenir-se fidels a les preocupacions dels seus països”, diu el peruà Santiago Roncagliolo (Alfaguara). “Estem en l'era postmoderna, en el sentit que s'ha eliminat la jerarquia entre cultura popular i alta cultura”, afirma el francès Bernard Minier (Salamandra). “La novel·la negra s'ha convertit en un gènere social”, diu el polonès Zygmunt Miloszewski (Alfaguara).

El mexicà Élmer Mendoza explica així l'evolució del gènere: “Es desenvolupa segons els delinqüents afinen els seus mètodes. Els delictes que resolia Marlowe no tenen res a veure amb els de Filiberto García d'El complot mongol [Rafael Bernal] o els que resolen Bevilacqua i Chamorro [Lorenzo Silva]. Els temes s'han ampliat, del delicte tipus tragèdia grega al narcotràfic, la corrupció o l'espionatge industrial”. La qualitat, puntualitza, també ha evolucionat però amb un requisit imprescindible: “Els models de qualitat els estableixen els escriptors que no tenen pressa. Decideixen un estil i l'aconsegueixen”.

Claudia Piñeiro: “El gènere és etern i es reinventa. Ja no importa qui va matar i per què, sinó un estat de coses”

La qualitat no sempre acompanya la quantitat que avui arriba a les llibreries, com recorda Camarasa: “Hi ha més qualitat, però en haver-hi més quantitat també hi ha més mediocritat”.

L'eclosió, no obstant això, és realitat, i té una causa major que apunta l'editora Anik Lapointe: “És un gènere extremadament dúctil, dotat al mateix temps d'unes bases estructurals molt definides i una gran flexibilitat. És capaç d'absorbir i incorporar elements de diversos gèneres sense perdre la seva identitat”. I aquest caràcter d'esponja, afirma, l'enriqueix sense que perdi el seu caràcter.

En el gènere, doncs, hi ha partit. I campionat mundial.

Barcelona Negra. Del 28 de gener al 6 de febrer. Palau de la Virreina (La Rambla, 99), Barcelona.