La sorpresa constant

A Els llibres, els nens i els homes, Paul Hazard escrivia sobre els tres elements que apareixen en el títol, i recordava que els humans, en arribar a l’edat adulta, ja no solen ser gaire agradables a la vista, que quan es desperten, o després d’una llarga jornada laboral, ofereixen un aspecte deplorable, amb la cara plena d’arrugues, la pell grisa i els ulls febrils o cansats. Cada vegada que un adult s’emmiralla, afirma Hazard, la Naturalesa li diu que ja fa estona que no li interessa, que el seu temps ja ha passat, i que s’ha de morir com més aviat millor. Però si el cos és com és, l’ànima encara es conserva pitjor: els adults solen ser presoners de la raó, i, si juguen, ho fan per distreure’s, per oblidar, per no pensar en el que els queda per viure, o més bé encara, de supervivència. Els adults juguen, és clar, però mai pel plaer del joc, que és el que fa que els nens siguin lliures i lleugers, aliens a l’angoixa del pas del temps i al pes de la mort.

Ara bé, si Hazard hagués conegut Ricard Abad, el protagonista i narrador d’El traductor, la novel·la de Jovi Lozano-Seser (Ondara, 1979) que va guanyar el premi de narrativa Vila de Lloseta 2015, molt probablement quedaria sorprès que hi hagués una persona adulta que contradigués amb tant d’afany tot el seu pensament teòric.

Abad se sent orgullós del seu físic expansiu, com si totes les zones del cos estiguessin afectades d’un augment de volum, feliç de poder participar amb prou èxit, si convingués, en un concurs per dirimir qui és l’home més gras del món —el que li diuen els miralls ho considera insignificant—, sempre atent a la flaire de bacó fregit que es pugui escolar de bon matí sota la porta del quarto de bany, a les calories del porc, o al colesterol, tant li fa que sigui del bo com del dolent: si Abad s’ha de morir, que sigui almenys de la manera que ell prefereix, menjant tot el que un dietista li prohibiria. I si s’ha de divertir com un nen que s’avorreix, tampoc cal que es preocupi gaire per l’abast de la seva malifeta: quan en un últim intent desesperat per no continuar a l’atur entra a treballar a una editorial especialitzada en la traducció de llibres anglesos destinats a la colònia britànica d’Alacant, no li importa gens dur a terme autèntiques animalades sense preveure ni imaginar que hi pot haver unes conseqüències: deslliura de brossa adjectival la primera novel·la que se li encarrega de traduir, considera que la segona guanya en qualitat si es redueix l’extensió d’uns quants capítols, i no pot acceptar que el melodrama de la tercera tingui el desenllaç que té i, en conseqüència, manipula tant el final que ja no manté cap lligam amb l’original. A partir d’aquí, quan l’autor de la novel·la s’assabenta de les modificacions i de l’èxit que ha obtingut entre el públic, comença una altra novel·la que a vegades podria fer pensar en el gènere gòtic, si no fos pels cops d’efecte argumentals, que aconsegueixen que tot el que sembla definitiu no ho acabi sent mai, com si de sobte el lector hagués entrat dins del regne de la sorpresa constant. Es pot arribar a saber què pensa el protagonista, però és del tot impossible calcular quin pas pot fer tot seguit, entre altres raons perquè una cosa no va relacionada amb l’altra.

A El traductor Lozano-Seser sap jugar molt bé amb les digressions —sobre l’art de traduir, sobre el plagi, sobre la creació, sobre la funció de les editorials—, la mirada amb què descriu la invasió turística de la zona és demolidora —cal llegir, per exemple, la presentació al restaurant El Molino, a Xaló, de la primera novel·la traduïda per Abad, per disfrutar de tot el potencial sarcàstic que posseeix l’autor—, i no són poques les vegades que s’ha d’interrompre la lectura perquè el grotesc delirant de moltes escenes així ho exigeix: des de la seva inconsciència amoral, des de la seva deixadesa absoluta, com si fos un col·leccionista d’errors excepcional, Abad és una màquina imparable de fabricar episodis inconcebibles per a delícia i meravella del lector. No seria estrany que, al final de la temporada, quan arribi el moment de treure conclusions i es pugui dir quines són les novel·les que han proporcionat més alegria als lectors, Lozano-Seser i El traductor figurin en un dels llocs d’honor.