Contra Jaime Gil de Biedma

Aquest dimecres s’ha celebrat la primera sessió de control al president d’aquesta XI legislatura, si és que “celebrar” resulta una paraula adequada per a la sobirana mostra d’avitaminosi i inanició a la qual hem estat sotmesos, i que presagia la ràpida mort per consumpció d’aquest Govern, o això és el que es diu a la cafeteria (temple del coneixement polític, corrent Cuarto Milenio). Com que ara tots (tant l’oposició com els opositats) se senten progres fins al moll de l’os, fins als seus gorros de llana i els seus suèters amb boletes de fil, als consellers els ha agafat per fer veure que s’entenen bé amb qualsevol que pregunti, i que sobretot van tots a l'una, que ja no hi ha esquerra ni dreta, sinó una tremebunda i general consciència social aliena a les polítiques neoliberals, que pel que sembla arriben com els fenòmens atmosfèrics: del mapa de Manuel Toharia, que es dibuixa a Madrid. Però això d'anar tots plegats fa que al final no es desplegui res i, per tant, tot segueix igual. En comptes d'un Govern progressista que n’ha succeït un de conservador, el que es veu és un Govern sense res a dir i encara menys a fer. I una oposició igual.

El torn de preguntes al president l’ha inaugurat la diputada socialindependentista Gabriela Serra amb una qüestió sobre la prolongació de l’autovia C-32. Com que el tema era de trànsit, duia una samarreta amb el senyal d’estop. La mateixa que tenien, a la tribuna de convidats, quatre membres de la plataforma contra les obres d'aquesta via. Mentre Serra preguntava, els activistes escoltaven de peu, amb un posat molt seriós i circumspecte, igual que quan es guarda un minut de silenci. Carles Puigdemont li ha contestat amb un eslògan de tres paraules, a l’estil de Manuel Luque (“busqui, compari...”), i que en aquest cas deia: “Escoltar, dialogar i decidir”.

Quan el diputat a Catalunya i senador a Espanya García Albiol intervenia, el diputat a Catalunya i sindicalista a la vida Joan Coscubiela es feia un fart de riure, així que hi ha hagut també un moment d’esbarjo. Lluís Rabell, portaveu de CSQP (gràcies a aquestes sigles ja es pot guanyar a l’Scrabble), li ha preguntat a Puigdemont per “la filosofia” del seu Govern. Tenint en compte els estralls que ha causat la crisi (i el que queda), es podria dir que estem anant directament de l’epicureisme al cinisme sense passar per l’estoïcisme. La sessió de preguntes al president ha finalitzat d'una manera lírica, amb el president Puigdemont versionant Jaime Gil de Biedma, igual que quan els Peter Sellers adaptaven les lletres de Roberto Carlos. Ha estat quan, amb solemnitat de padrí de noces, ha dit: “Que la independencia iba en serio, ustedes se han dado cuenta demasiado tarde”. Gil de Biedma invocat d'aquesta manera és el més semblant a Aznar brandant els Diarios de Azaña. La poesia és una arma carregada de treballadors a l'atur.