Dóna’m mitja hora, que et donaré deu segons

No costaria gaire fer una enquesta demanant a la gent quan van començar les emissions de ràdio i televisió en català per trobar-nos que un percentatge altíssim coincideix a assenyalar l’inici de TV-3 i Catalunya Ràdio. És el regust que em queda després de veure el capítol del programa Els dies clau dedicat a la normalització lingüística i que el canal 33 va emetre la setmana passada. El relat oficial ha fet concordar el català mediàtic amb les iniciatives polítiques que van desembocar en el procés de normalització (l’aprovació de la llei del català i l’arrencada dels programes d’immersió), i en conseqüència marca l’any 1983 com una data decisiva. I sens dubte ho és.

No obstant això, en un moment del programa la periodista Esther Miró fa un apunt sobre les produccions en català sortides de Televisió Espanyola que sembla forçar els guionistes a fer-hi una referència mínima, saldada amb una sola frase que dura exactament deu segons: “El català ja se sentia a través de Ràdio 4 i pel circuit català de Televisió Espanyola, amb programes històrics com Giravolt o Teatre català”. Punt. Fins aquí es resumeix la història dels mitjans audiovisuals en llengua catalana anteriors a 1983, i si per ventura cal allargar-ho una mica més, llavors el cànon mana recórrer a l’inici de les retransmissions de futbol en català a Ràdio Barcelona per Joaquim Maria Puyal.

Passa el mateix amb la reflexió al voltant del model de llengua. Sovint etiquetades d’encarcarades i carrinclones, les propostes lingüístiques d’aquells mitjans han quedat per a les arnes, d’acord amb la idea que és amb TV-3 i Catalunya Ràdio que neix el català dinàmic i modern que coneixem avui. Ho esmentava recentment l’interessant article del professor de la UAB David Paloma publicat a El Punt Avui, que en parlar del model de llengua dels mitjans resolia amb una frase no especialment generosa l’aportació del circuit català de TVE: “La ‘televisió de Miramar’ (...) arribava a la ‘falta de sensibilitat’. ¿Per què es deien frases com La reunió es perllongà per espai de deu minuts quan només es volia dir La reunió va durar deu minuts?”.

Tot té el seu sentit, inseparable del context històric. L’inici de les emissions en català cal buscar-lo l’any 1964, quan van començar les retransmissions de teatre, concretament amb La ferida lluminosa de Josep Maria de Sagarra, en una pràctica que s’estendria durant tres anys, fins a l’arrencada de la producció pròpia en llengua catalana. Es van succeir llavors programes històrics com el mateix Giravolt o Vostè pregunta, conduït per Puyal, i a final dels setanta es va repopularitzar la figura de Joan Capri amb el seu genial Doctor Caparrós. I el mateix exercici podríem fer amb la ràdio, íntegrament en català des de 1976 a Ràdio Olot i, després, amb una Ràdio 4 compromesa amb la llengua gràcies a espais com Jovenívol, amb Xavier Bru de Sala i Cèlia Motis. De programes me’n deixo molts, se’n podria fer un documental sencer.

Cada aposta lingüística i audiovisual és deutora d’una època i de les condicions polítiques que li ha tocat viure, no solament pel que fa als mitjans i les hores d’emissió, sinó també quant a la llengua emprada i el que entenem per estàndard. I no es pot construir un relat sobre l’audiovisual que ometi d’una manera tan indissimulada un bagatge tan important. El famós 10 de setembre de 1983 —data de la primera emissió de TV-3— el canal català de TVE va emetre els programes Cucafera, Pallassos, A Can 80, Allò que el vent no s’emporta, Recull informatiu i, atenció, un especial de 30 minuts sobre l’inici del nou canal. Una frase de deu segons a canvi de tot un programa de mitja hora. Lleig.