Fins que el cos aguanti

La fotografia que acompanya aquesta crònica forma part de l'exposició dedicada a Carlos Pérez de Rozas a l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya, que es podrà veure fins al 21 de maig. Parlant el dia de la inauguració amb Pablo González (un dels tres comissaris, amb Teresa Ferré i Andrés Antebi), ens adonem d'aquesta imatge: una dona amb cara de circumstàncies, que somriu al fotògraf mentre subjecta el seu company desmaiat. D'aquesta foto només en sabíem que es tractava d'una marató de ball, així que en arribar a casa em vaig posar a buscar la història que hi havia al darrere.

Aquests concursos de resistència van ser un d'aquells espectacles excèntrics i una miqueta cafres que es van posar de moda en la dècada del 1920, consistents en una dansa sense interrupció fins que només quedés una parella dreta. El primer que he localitzat data del 1924 i es va celebrar en un envelat situat al costat del teatre Apolo. Les parelles havien de ballar durant un dia sencer, i oferien a canvi un primer premi de 2.000 pessetes i una copa de plata per al segon. Segons la crònica de La Vanguardia, en acabar el concurs els participants “presentaven un estat llastimós, amb els ulls vidriosos i la cara demacrada”. Unes setmanes més tard, al Centro Unión Liberal Instructivo de Hostafranchs s'hi va celebrar un altre ball, però aquesta vegada de tan sols 6 hores. A partir d'aquell moment es van succeir diverses iniciatives. Així, el maig del 1927 el campió Antonio Ferrándiz va participar en una competició similar a la sala Nuevo Mundo del Paral·lel, i una setmana després Charles Nicolás va anunciar que ballaria 240 hores sense treva al teatre Talía.

La necessitat de batre records va fer que aquest espectacle deixés de ser un passatemps amable, i es va convertir en una forma despietada de guanyar diners. La sala que es va fer més popular amb aquesta mena de campionats va ser el teatre Olympia, a la cantonada de la ronda de Sant Pau amb el carrer Aldana. Era un edifici d'estructura de ferro amb capacitat per a 6.000 espectadors, que va acollir els primers concerts de xarleston i jazz que es van fer a Barcelona. El seu empresari, Doroteo de Carlos, va pactar amb l'organitzador Alfredo Mucci una primera marató el 1931 que va reunir diversos ballarins professionals de mig Europa. Aquest primer campionat del món va ser molt comentat, ja que per accelerar-ne el final es va decidir reduir el temps de què disposaven els participants per descansar. El març de l'any següent se'n va convocar una segona prova a la mateixa sala, aquesta vegada a càrrec de l'empresa Sanvera. I el febrer del 1933, a imitació del concurs de 1.115 hores que ja havia celebrat al madrileny Circo Price, la promotora Nohr va convocar a l'Olympia una tercera competició de 1.000 hores seguides de ball. Però la premsa va titllar la idea d'aberració, i finalment el governador civil la va suspendre abans de començar.

La promotora Nohr va convocar al teatre Olympia una tercera competició de 1.000 hores seguides de ball

La foto de Pérez de Rozas pertany al quart torneig a l'Olympia, celebrat entre el febrer i el març del 1934. El van titular Marathon Dance Sprint, i van oferir un premi de 20.000 pessetes. L'organitzador Mucci hi va portar una sèrie de campions europeus d'aquesta especialitat, entre els quals destacaven la sueca Helline (de dos metres d'alçada), a qui van emparellar amb el baixet Massip. La competició va començar el 13 de febrer a la mitjanit, els concursants tenien un descans de 15 minuts per hora, i s'organitzaven gales regularment per atreure més públic, amb grans orquestres, cotilló i batalles de fruites. Als ballarins que es quedaven sense parella els anomenaven vidus, que podien seguir i formar nova parella amb una vídua. Alguns espectadors oferien diners a canvi que aquests ballarins esgotats ballessin un fox o un vals. El periodista Sempronio va comentar l'espectacle a la revista Mirador, dient que aquests incentius només servien "per satisfer el pòsit de sadisme que hi ha en el fons dels seguidors del concurs".

Tot semblava que anava bé, fins que el 6 de març a la matinada la policia va suspendre el campionat al cap de 21 dies d'haver començat. Els participants van denunciar Mucci, que va ser detingut i jutjat. Ningú no va cobrar el premi, i l'Olympia va haver d'organitzar una gala benèfica a favor dels damnificats. Un dia més tard es va acomiadar els participants estrangers amb un sprint forcing de “vals al límit, a l'estil americà”. Va ser l'última marató de ball que es va celebrar a Barcelona, encara que molts anys més tard Sempronio rememoraria el campionat que el 1938 va guanyar Massip a la ciutat de Marsella, després de ballar durant 1.658 hores ininterrompudes. El cronista dubtava de l'aspecte dramàtic que envoltava aquests tornejos, i explicava que en finalitzar la seva entrevista li va preguntar al campió si havia patit molt. Li va respondre que encara va fer un esprint de valsos que va durar quatre hores, i que en sortir de la sala va anar a celebrar-ho amb els amics (el ballarí explicava que la gresca es va allargar encara 24 hores més).

Això és resistència, i la resta són ximpleries.