El món de l’edició i les lletres rendeix tribut a Carmen Balcells

Carmen Balcells va dir una vegada a la seva representada Carme Riera que no es preocupés quan ella morís: “Faré miracles des del cel”. Ahir, gairebé quatre mesos després de la seva defunció, va fer-ne un de gran: al cap de 40 anys del desacord entre García Márquez i Vargas Llosa que els va separar, l'escriptor peruà va compartir sentiments i presència amb els dos fills de l'autor colombià, Gonzalo i Rodrigo García Barcha, davant més de 700 creients de Balcells en l'impressionant acte de record a la figura i al llegat de la seva agent celebrat al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

Nit intensa, que va estrenar Riera repassant “els miracles en vida” de Balcells, mentre l'escenari s'esquitxava de fotos en blanc i negre, entre les quals, uns irreconeixibles, per la seva joventut, Carlos Barral i Carmen Balcells, allà on van acordar que naixés tot.

Va aparèixer primer Vargas Llosa en aquesta pantalla a l'escenari en un documental. Amb imatges inèdites de l'arxiu de la casa intercalades, treien el cap en l'enregistrament d'un àpat familiar a la casa que l'agent tenia a la seva Santa Fe de Segarra (Segarra) natal. Era el 80è aniversari de la Mamá Grande i Vargas Llosa hi era amb la seva família perquè volia que coneguessin qui va fer que pogués ser escriptor.

“La més generosa”

“Barcelona no hauria estat la capital cultural d'Espanya als seixanta sense ella, ni un pont amb l’Amèrica Llatina; ella sola, per instint, obstinació i talent, va canviar la història de la relació entre editor i escriptor”, va afirmar cada vegada més emocionat; al final se li va esquerdar la veu i li van caure quatre llàgrimes: “Sempre va posar l'espatlla perquè poguéssim plorar les nostres penes i tot seguit començava a resoldre-les... No he conegut mai una persona més generosa i de bones entranyes; has marxat en els moments més tèrbols i difícils, quan ara ens ajudaries a veure-hi més clar”.

Va ser un dels grans moments del tribut. I va haver-n’hi molts: ella recordant el seu representat Manuel Vázquez Montalbán o recitant Gil de Biedma; els textos llegits en nom d'autors que no van poder anar-hi, com Juan Goytisolo o una de les seves íntimes, Nélida Piñón (“on anava volia ordenar el món i els afectes”); els records d’Eduardo Mendoza (“ens va convertir en nens mimats”, va admetre amb humor, mentre va recordar el seu marit, “sempre amb naturalitat pel cràter que eren Carmen i l'agència: li donava gasolina”)...

I l'emoció s'anava desbordant: Beethoven per a la desfilada de retrats de tots els autors; Gonzalo García Barcha llegint un fragment de Memoria de mis putas tristes del seu pare, amb el Bach que cita el text de fons; el seu germà Rodrigo, entranyable (“vas ser una de les tietes putatives que van marcar la meva infància; des de llavors sóc addicte a la teva aprovació. Records, Carme, i fins sempre”, la va acomiadar amb el català que la feia riure quan la cridava); Joan Manuel Serrat dedicant-li la seva Paraules d’amor (“Ella qui sap on és / qui sap on para ”).

El fill, Lluís Miquel Palomares Balcells, sense paraules, ho va dir tot: va fer pujar a les seves filles i a l'agència per complet mentre el vídeo s'apagava amb la carpeta de Cien años de soledad. Missatge a la vintena llarga d'agents literaris i a tot el sector allà present. I després va convidar a croquetes. Pura Balcells.