Torna la ficció

No hi haurà eleccions autonòmiques al març ni Mas ha estat investit president de la Generalitat. Només la primera afirmació és una bona notícia per a tothom. No és bona notícia per al conjunt dels catalans la formació d'una majoria absoluta sobiranista al Parlament, que només servirà per retornar la il·lusió als fidels independentistes, sostenir la ficció que la independència porta a algun lloc i allargar la paràlisi de la institució parlamentària per a tot el que no sigui atiar el foc de la independència. La decisió que Artur Mas ha presentat com a pròpia ha deixat bastant a desitjar quant a la netedat de les formes democràtiques. Elecció a dit, obediència deguda de la CUP i tots contents. Tot s'hi val si afavoreix el procés cap a la independència.

És aviat per aventurar els despropòsits en què pot incórrer el nou Parlament. El que no pot negar-se és que un dels resultats més estridents del procés ha estat la ruptura de tots els partits, que, d'una manera o una altra, van coquetejar amb el nacionalisme català. S'han trencat CiU, el PSC, la mateixa Unió, ICV ja no existeix i no sabem què quedarà de la CUP després de la autoimmolació. Només el PP i C's, contraris des de sempre a l'autodeterminació de Catalunya, mantenen la unitat interna. La diferència entre els uns i els altres és que els partits trencats han hagut de triar entre l'independentisme i la ideologia que els identifica, perquè l'independentisme o és hegemònic o no és. El que més coneixem ara com ara del recentment investit president de la Generalitat és que porta el sobiranisme als gens. Amb aquestes dades, cada vegada és més difícil empassar-se el mite que la independència no és més que un instrument per abordar de debò altres polítiques més peremptòries, com les polítiques socials. Per això cal prioritzar: o independència o drets socials.

Ha tornat la ficció que la independència està a l'abast de la mà. Els errors comesos, en gran part derivats de la pressa, no han servit per rectificar. Aquesta legislatura serà curta –divuit mesos o menys, va dir el nou president–, i es complirà la llei que convingui en cada cas, l'espanyola o la que es desprengui del Parlament català. El procés continua i no evitarà la unilaterlalitat de les decisions, que és un altre dels errors que s'han comès. Sempre he dit que l'opció per la independència d'un territori ha de ser una opció política legítima en qualsevol democràcia, encara que molts creguem que és estrafolària. La llibertat ha de permetre equivocar-se. Si no admet l'equivocació, no és llibertat. Però el procés hauria de dur-se a terme correctament. Per exemple, complint els dos requisits que va estipular el Parlament del Canadà en la seva Llei de la Claredat: que la majoria que aspira a la secessió sigui suficient (més del 51%), i que el referèndum que ratifiqui aquesta majoria ho faci amb una pregunta clara i concreta, que no es presti a ambigüitats. Cap dels dos requisits s'han complert a Catalunya fins ara, ni són apreciats pels líders del moviment sobiranista. Fer-los complir és, sens dubte, una qüestió de voluntat política per part dels partits catalans i dels partits espanyols. No hi haurà un referèndum pactat sense una reforma constitucional aprovada per una àmplia majoria a les Corts, una majoria en aquests moments impossible, si es tenen en compte els resultats de les eleccions generals. Els partits que esgrimeixen la promesa d'un referèndum com a condició per negociar un pacte d'investidura haurien d'aclarir per a quan el prometen.

No hi haurà un referèndum pactat sense una reforma constitucional aprovada per una àmplia majoria en les Cortes

No enganyar-se i no enganyar l'electorat és el primer deure un bon polític. Els independentistes enganyen quan donen a entendre que tenen la majoria suficient després del que ells van voler que fos un plebiscit. El projecte independentista ha estat motivat pel tenim pressa, un mòbil que es compagina malament amb la prudència i la sensatesa. Veurem, al final de la legislatura, què ha donat de si el procés constituent i les estructures d'Estat. Exigir dels polítics el que no poden donar és una constant de les democràcies. Davant aquesta exigència, la bona política no és la que alimenta expectatives que no es poden complir, sinó la que intenta fer pedagogia dels límits i no cedir a la temptació del curtterminisme. En les últimes hores, més d'un parlamentari ha recordat la tradició catalana de fer les coses bé (la feina ben feta), una tradició que em temo que amenaça d'extingir-se.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB