De Mas a Puigdemont

Artur Mas ha caducat per moltes coses, però sobretot per la doble heretgia de fragmentar la societat catalana i violar la llei.

Va vulnerar la norma dues vegades. El 9-N del 2014. en convocar el seu pseudoreferèndum, desobeint el Tribunal Constitucional (TC), una cosa il·legal, fins i tot encara que no fos delicte. I el 9-N del 2015, en patrocinar la insurgent declaració parlamentària de desacatament a la legalitat i institucions espanyoles i europees, sobretot al TC.

Murmuren els seus aficionats que ressorgirà com l'au fènix. Però en aquesta Europa només ressuscita l'incombustible Giulio Andreotti. Si el (gens desitjable) projecte secessionista guanyés, la medalla de la pàtria aniria al seu successor, Carles Puigdemont. Si fracassa, seran els seus seguidors els que els perseguiran. A tots dos.

És cert que Puigdemont comparteix partit, projecte, programa i equip amb el seu patrocinador. I que va ignorar en la seva investidura Europa, va defugir la corrupció pujolista i es va dirigir més als seus votants que a tots els ciutadans, aquest indici de sectarisme.

Però el nou Molt Honorable va mostrar un altre estil. Més normal: ja que va començar per demanar disculpes i donar les gràcies (visca la urbanitat que d'altres han perdut!), va invocar la “humilitat” i la “modèstia” enfront de l'altivesa, la vanitat i la suficiència conegudes, i va replicar veloç, però menys mordaç i més respectuós. Poc? Un alleujament.

Encara que la clau del relleu radica en si se sotmet a l'Estat de dret o conculca la legalitat democràtica. El criteri ha de consistir que tot és possible (encara que sigui indesitjable) dins de la llei; res en contra seu. Quan el nou president va repescar per al seu programa, d'un en un, els punts de la declaració il·legal del passat 9-N va oblidar (a consciència?) la clàusula sisena, la del desacatament.

I després, en contestar el seu oponent més eficaç i elàstic, el socialista Miquel Iceta, va assegurar, literalment: “No situarem les institucions fora de la llei; aquest Parlament no estarà mai fora de la llei [l'espanyola?], no ho estarà mai”. Si ho compleix, podrà aspirar a pactar, i amb més credibilitat perquè és un secessionista dur i no un trànsfuga de l'autonomisme, feble contra els seus propis potes negres. Si incompleix, li passarà el mateix que a Mas.

Donem-li/donem-nos temps. Si no els 100 dies tradicionals, que el ball ja dura molt, sí, almenys... unes hores.