Tron de sang

Un bon llibre de Jordi Balló i Xavier Pérez, El món, un escenari, assenyala amb intuïció i saviesa l’influx de Shakespeare en el cinema. En efecte, cap escriptor ha marcat tant la trajectòria del seté art com el bard de Stratford, i el seu aroma es pot trobar dispers pertot arreu. Però també es pot donar el cas d’una adaptació de Shakespeare en què aquest aroma es trobe a faltar. Crec que és el que passa al Macbeth de Justin Kurzel. No és que li manquen virtuts: l’atmosfera oniricosinistra és suggestiva, l’escenografia és poderosa i el repartiment, de primera. Però els defectes són de més import. Kurzel sembla no creure en l’obra que malda per actualitzar i dilata l’acció fins a convertir-la en un estrany ritual primitiu ple d’al·lusions d’incert desxiframent. Aquest exercici estètic s’erigeix sobre un tempo lento pertinaç que obliga a sacrificar parts importants del text i a entelar la seua esborronadora coherència.

Macbeth no és així. Per als hàbits de l’autor és una tragèdia breu i sense digressions. És plena de soroll i fúria i va com una bala. L’argument és diàfan: un guerrer valerós i aparentment lleial (però en el fons més ambiciós del que es pensa) es veu atiat a matar el seu senyor i a suplantar-lo. Escolta el que vol sentir, sufoca els escrúpols i comet el crim. A partir d’ací, la barreja d’ambició desfermada, remordiment i recel dispara un mecanisme sense aturador. Macbeth es converteix en un monstre sanguinari que, espantant-se d’ell mateix, cava la seua pròpia fossa. Shakespeare sabia què vol dir cavalcar el tigre. La mecànica del poder és despiadada, i les profecies que s’autocompleixen, en comptes d’assegurar res, instauren el deliri. És un argument de ferro, potentíssim.

Podem trobar-hi ressons en molts films d’ascensió i caiguda. Sempre que un personatge perd el seu centre moral, passen coses tremendes i l’ombra de Macbeth plana per la pantalla. Macbeth és un heroi nihilista, un sembrador del caos que avança empés per l’espant, perquè ja no té res més. Ací, el soroll i la fúria s’agiten en el buit, signifying nothing. Hi ha tres grans versions de Macbeth en cinema: la violenta i hàbil de Polanski; la d’Orson Welles, una obra mestra feta amb quatre perres, que convoca un malson enclaustrat que és pur Shakespeare, i la d’Akira Kurosawa, Tron de sang, que trasllada l’argument al Japó feudal, prescindeix del text i s’aferra amb les dents al nucli de la trama. Potser siga la millor, la més crua. Si no la lletra, l’aroma shakespeareà l’amera de cap a cap. Totes tres són ben respectuoses amb l’obra singular que han escollit. Kurzel no ha sabut ser-ho.

Javier Marías al·ludia fa poc en un article a la plaga de les actualitzacions. L’actualitat és pur present, mera conjuntura, si no es relliga amb records i projectes. Qui ignora el passat, no aspira al futur. Moltes actualitzacions d’ara són en realitat trivialitzacions dirigides contra peces que il·luminen amb una llum massa crua la frívola inanitat d’aquest present etern. Són coses que no volen perdurar. Una obra només actualitzada no significa res ni apunta enlloc, i el soroll i la fúria esdevenen castells de focs de la banalitat. Cal humilitat i audàcia per a posar-se al servei d’una obra com Macbeth. És el que van tindre Welles, Polanski i Kurosawa. Justament per això no volen veure’ls, a ells tampoc. No són actuals.