En clau catalana

Les eleccions generals segueixen resistint-se a ser un escenari amable per a les forces independentistes. Amb un 31% dels vots, el suport als partits del bloc sobiranista s'allunya dels nivells aconseguits durant els últims anys i retrocedeix a valors pròxims al 2008, quan el PSOE de Rodríguez Zapatero, amb el seu eslògan “Si tu no hi vas, ells tornen”, va convèncer molts nacionalistes catalans que havien de votar els socialistes per evitar el retorn del PP a la Moncloa.

Diumenge passat molts catalans van anar una altra vegada a les urnes per evitar que “ells” tornessin. Però en aquesta ocasió en comptes de coordinar-se a l'entorn del PSC, ho van fer sumant-se al projecte de Podem. El que estava en joc diumenge no era només la reelecció de Mariano Rajoy, sinó també aconseguir superar la lògica bipartidista. Així ho avala el fet que el principal partit a l'oposició (PSOE) fos incapaç d'obtenir algun rèdit del desastre electoral més gran sofert per un partit governant des del 1982.

No hi ha dubte que, per a molts votants, el bipartidisme en conjunt és el responsable de la situació econòmica i política que viu el país

De fet, és la primera vegada que en unes generals tant el Govern com l'oposició retrocedeixen al mateix temps. Segons les enquestes, la mala valoració de la situació econòmica i de la gestió del Govern no només han acabat passant factura al PP, sinó també al PSOE. No hi ha dubte que, per a molts votants, el bipartidisme en conjunt és el responsable de la situació econòmica i política que viu el país.

Durant els mesos de tardor, les enquestes van obrir les portes a un escenari polític diferent del que havien pronosticat fins llavors. Després de les eleccions “plebiscitàries” del 27-S, la qüestió sobiranista semblava que havia de monopolitzar la política catalana fins i tot a les generals. Aquest nou escenari representava un veritable handicap per a Podem, que sempre s'ha sentit incòmode en aquest terreny. Quan Catalunya es polaritza entorn de la qüestió identitària, els partits amb posicions intermèdies queden fora de joc a costa de les opcions més extremes.

Els resultats de diumenge han acabat desmentint aquests pronòstics. L'aliança entre Podem, ICV i la plataforma En Comú ha ajudat a fer que el partit de Pablo Iglesias pugui trencar la polarització nacionalista a què semblaven estar condemnats. Ada Colau ja va demostrar en les eleccions municipals de Barcelona la seva capacitat per poder esquerdar les fèrries fronteres identitàries. Tot indica que diumenge passat va tornar a aconseguir-ho.

També amb això, seria erroni inferir que la remuntada que ha viscut Podem en les últimes setmanes es degui particularment a l'èxit de les formacions regionals com les Marees, Compromís o En Comú. És cert que la decisió d'aliar-se amb aquestes forces polítiques va ser la clau perquè Podem sortís de la reculada que patia enquesta rere enquesta durant tot el 2015. Inicialment l'ascens de Podem responia a un artifici demoscòpic derivat del sol fet que les enquestes van treure aquestes formacions regionals de la categoria d'“altres partits” per incloure-les en la intenció de vot a Podem.

No obstant això, aquest ascens artificial va ser aprofitat perquè Podem refermés el seu missatge reeixit de campanya: remuntada. A partir de llavors les dades indiquen que el creixement de Podem pel que fa als pronòstics preelectorals es troba a les províncies on la formació es presentava sense estar unida a altres formacions. En efecte, la candidatura de Podem “a seques” ha aconseguit pràcticament doblar l'estimació d'escons que li atorgava el CIS. En canvi, a Catalunya, Galícia i la Comunitat Valenciana, encara que han millorat els pronòstics, l'ascens ha estat més modest. Pel que fa a les estimacions del CIS, l'increment en escons en aquestes tres comunitats autònomes ha estat de gairebé el 20%.

En definitiva, l'independentisme ha perdut el protagonisme que va tenir en els comicis autonòmics que es van fa tres mesos. Però irònicament l'aritmètica parlamentària sorgida després del 20-D ha situat el referèndum a l'epicentre de les negociacions per aconseguir majories parlamentàries. En aquestes condicions, l'estratègia d'ignorar el “problema” català sota les tesis del respecte a la legalitat vigent es torna més complicada. Agradi o no, en les properes setmanes, la política espanyola haurà de ser llegida, més que mai, en clau catalana.

Lluís Orriols és professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid.