Per què es presenten?

Fa unes quantes setmanes, acabada d'anunciar la seva candidatura al Senat per ERC, el jutge Santiago Vidal era entrevistat per Mònica Terribas al seu programa matinal. La pregunta que, inevitablement, va sorgir en el transcurs de la conversa va ser la de per què es presentava al Senat un partit que apostava per la desconnexió immediata amb Espanya i, més en concret, què tenia previst fer quan fos senador, tenint en compte el programa de la formació que representava. La resposta em va cridar l'atenció. Em dedicaré, va dir el jutge, a convèncer els senadors de la inutilitat del Senat i a defensar la necessitat que es dissolgui.

Francament, em va semblar poca feina per a tota una legislatura. Perquè, un cop hagués comunicat als seus futurs companys de cambra aquests convenciments, es dedicaria a repetir el mateix totes les ocasions en les quals fes ús de la paraula? Però és que, a més d'escassa, la tasca que declarava haver-se autoimposat el jutge també em resultava força contradictòria. Perquè, a veure, què li va i què li ve a un partit com ERC, que declara que està a punt de separar-se d'Espanya, que a l'Espanya que abandonarà sobrevisqui una cambra de representació territorial més o menys obsoleta? "Bon profit li faci" seria lògic que pensés aquesta formació i, a continuació, que decidís no malgastar recursos i diners públics en una institució tan inútil.

No ha estat gaire més consistent la resposta que Esquerra ha proporcionat quan se li ha formulat la mateixa pregunta, només que en relació amb les candidatures al Congrés. "Aquesta és l'última vegada que ens presentem al Congrés", va ser l'eslògan-justificació que els republicans reiteraven el dia de la presentació de les candidatures. Però no quedava clar què implicava una afirmació semblant. Si només pretenia indicar que ja no hi hauria ocasió que es presentessin més vegades perquè, quan tornessin a tocar eleccions generals, Catalunya ja seria independent, pel mateix argument podien haver anunciat que no es presentaven, ja que la independència ja era tan imminent (faltarien, en concret, només divuit mesos) que no valia la pena l'esforç. I si el que pretenia assenyalar era que desenvoluparien una activitat que possibilités que aquest fos l'últim Congrés dels Diputats amb representació catalana, haurien d'haver explicat a continuació el contingut d'aquesta ignota activitat parlamentària (només sabem que, segons les paraules textuals de Gabriel Rufián, el grup d'ERC té previst actuar com una "legació diplomàtica de la república catalana") que permetria garantir la independència de Catalunya.

No obstant això, la candidatura "germana" (la de Democràcia i Llibertat) ha preferit, enfront del to desdenyós i sobrat d'Esquerra, subratllar la importància d'aquestes eleccions amb l'argument que per al que haurien de servir és per revalidar el que es va aconseguir el passat 27-S. L'argument resulta, sens dubte, més consistent que el dels seus antics aliats a Junts pel Sí, però molt més perillós per als seus propis interessos. Perquè i si resulta que els resultats del 20-D no serveixen per revalidar els de les últimes autonòmiques?

Si més no, el que es pot dir és que, de complir-se el que indiquen la major part d'enquestes, que no donen majoria a la suma dels partits obertament independentistes, el resultat del 27-S no quedaria revalidat. L'abast polític d'aquest canvi resulta evident. Diversos articulistes, simpatitzants de les més variades opcions polítiques, han assenyalat el fosc horitzó que se li dibuixaria a l'independentisme de complir-se aquests auguris, sense que hi hagi gaire marge per rebaixar la importància d'aquest hipotètic resultat negatiu.

Repassin, si no, els arguments que utilitzava l'independentisme per sostenir, contra vent i marea, que les passades autonòmiques havien de ser llegides en clau plebiscitària. Tots i cadascun d'ells (començant pel "ens comptaran") podria ser utilitzat ara per qualsevol altre partit de tendència oposada per reforçar la interpretació d'aquestes generals en aquesta mateixa clau i, assumint la valoració –com a revàlida– que els exconvergents han fet de la seva importància, concloure que el seu resultat, en canviar de signe, posa encara més en dubte el ja poc reeixit plebiscit de setembre.

Al final, la política acaba per venjar-se i jugar aquestes males passades als qui pretenen burlar-se'n. Heus aquí el que passa finalment per jugar a fer d'aprenent de bruixot... quan es desconeixen els més elementals principis de la bruixeria.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.