Línies vermelles

La línia vermella, la prima línia vermella del metro que travessa Barcelona des de Fondo fins a Bellvitge, emergeix per un moment del subsòl (el subsòl té memòria, ho va dir Dostoievski), i agafa aire com les balenes. Així es veu com cau la nit aquest vespre de desembre, i també que Barcelona comença a ser aquí una ciutat nua on encara queden ferros i descampats. Falten poques estacions per arribar al pavelló poliesportiu de Bellvitge, on d'aquí una estona demanarà el vot a la gent d'aquests blocs una esquerra que fa tot el possible per no dir-se esquerra sinó és posant-se un “nova” al davant o qualsevol paraula acabada en -ista al darrere. No hi ha una esquerra nua per a una Barcelona nua.

Abans de començar el míting, ja es veu a la cua que creix per la vorera que no hi podrà passar tot el personal. Els que es quedin a fora protestaran traient el nas a la porta, dient que encara hi ha lloc, que hi podria entrar més gent. Un fotimer de mocadors morats de Podem, de dessuadores de Podem, de globus de Podem; en realitat sembla més un acte de Podem que d'En Comú Podem.

La policia municipal vigila l'ordre al carrer, i un home gran recita a crits versos de teatre barroc per entretenir l'espera. Un cop a dins, es divideixen els assistents en els de dalt i els de baix. Els de baix, a les cadires de la pista, a peu de tarima, una multitud plena de mocadors. Els de dalt, a les graderies, fora de l'ull de les càmeres, els descamisats, els que no van amb samarretes de Podem. Però tots comparteixen l'anonimat dur que té la gent dels barris, la gent de l'atur, de les feines precàries, de l'exclusió del món dels guais. De ser normals i corrents. Àvies i avis lluitadors, pares cansats i xavales i xavals orgullosos dels seus avis. De tant en tant, es posa dret el pavelló en ple al crit emocionat i també anònim de "Sí que es pot!". Però què és el que es pot?

Els qui s'han quedat fora escolten a la plaça de braços plegats mirant fixament als altaveus. Els fanals projecten la seva llum hepàtica sobre el ciment trencat, i les paraules d'un orador que està dient “sanitat pública” s'enfilen com una heura per les parets dels blocs de davant, de 13 pisos d'altura.