Una crònica chihuahua

Res: ni hendecasíl·laba ni amb força per atrapar ningú pel coll i no deixar-lo anar fins al final. Que no, que no surt… A casa no diuen res, però miren estrany: murmuro i moc els dits com explicant quan no pico rítmicament a la taula. Anem malament. Bé, seguim malament. Va començar tot fa tres setmanes, amb una doble traïció: estava d'esquena i es va apel·lar al fet que “ja és hora que els més veterans us mulleu”. Veterà. Feia aigües menors quan el subdirector em va convidar, des del lavabo, a escriure cròniques. Caça major. Lliga de Campions del periodisme. Honor i glòria. Batuda menor. Lligueta de futbol-sala d'amics de gresques. Indignitat i condemna: passen els dies i no hi ha ni tema ni enfocament. Hi veig però no miro. Pesa la llosa de la lectura dels grans.

D'idees, cap; de rituals, tots: per prendre notes, llibreta amb pedigrí, a l'estil Bruce Chatwin, però dubto entre una Moleskine o una Leuchtturm1917, amb l'esperança que la qualitat del contenidor inspirarà la del contingut. A la paret del menjador, exactament com Gay Talese: 35 folis en tres fileres per tenir una altra perspectiva del text, veure com es mouen escenes i flueix el llenguatge… Però aquí tot muda en una tardor perenne de fulles amb poques frases, molta fletxa de retolador fluorescent i alegria indissimulada de la senyora de la neteja. Mentrestant, al sotabosc del despatx, una altra torre de llibres, ara amb monstres del gènere: Lugar común la muerte, de Tomás Eloy Martínez; Operación Masacre, de Rodolfo Walsh; Música per camaleons, de Truman Capote, i Inventario de otoño, de Manuel Vicent.

“Estic fart de la paraula crònica: em té cansadíssim. Es fa servir massa, no se sap què diu, es confon, s'enarbora, es baveja”, sentencia Martín Caparrós, as del gènere, darrere del seu poblat mostatxo. És fàcilment imaginable com a reporter amb salacot i més ara, davant d'un espartà plat d'arròs llarg bullit al restaurant de la viatgera llibreria Altaïr de Barcelona, on, fugaç, presenta Lacrónica (Círculo de Tiza), neologisme amb el qual bateja la seva autobiografia professional: selecció de textos amb reflexions sobre el gènere i l'ofici. El mestre anima a llegir i imitar, com ja he fet amb la seva llista de llibres fundacionals. “No hi ha més base possible que la imitació: algú n'imita un, tres, sis; de la barreja d'allò imitat i les relliscades de l'imitador en va sorgint –o no– alguna cosa diferent”. Més aire: “L'avantatge del cronista és que, a diferència d'altres periodistes, no sap el que busca”.

Salvat. O no. “El cronista sap que tot el que se li creua pot ser matèria de la seva història i, per tant, ha d'estar atent tota l'estona, caçador cavernari”, afegeix. Ai, ai. “El cronista és, sobretot, caçador de principis; d'aquesta primera frase en depèn la sort de la resta”. Déu. “Cal concentrar en 15 o 20 paraules prou dosi de sorpresa, d'interès, d'intriga, d'excitació perquè algú es digui: ‘vull continuar llegint’; el principi ha de produir sensacions, inquietuds”, tanca Caparrós, tan especialista a mesurar paraules que la seva prosa està trenada d'hendecasíl·labs, com la de Leila Guerriero. Ni murmuris ni soroll de tecles. Adéu.

El més a prop d'un tema i un to que va contenir la llibreta va ser anar a l'últim número dels dofins del Zoo de Barcelona abans que es prohibissin, però va quedar enrere: les notes es refreden, empal·lideix el fulgor de quan van ser preses i en el seu procés febril la lletra es fa inintel·ligible… “Com per a la resta d'aquest ofici, la crònica demanda passió”, em recomana des d'una discreta cantonada de la redacció Ramon Besa, el més proper en aquest diari a Josep Pla. Coincideix amb dos grans: Oriana Fallaci (“No es pot viure sense passió; tot el que faig ho faig per passió i amb passió”; i així escrivia i entrevistava ella) i amb Ryszard Kapuscinski (“Per tenir dret a explicar s'ha de tenir un coneixement directe, físic, emotiu, olfactori, sense filtres, del que es parla; hem d'oblidar l'existència d'un mateix”).

Cròniques caniche

Xavier Theros, capaç de perseguir a la carrera l'últim esmolador per aconseguir una història i que d'una foto crea una instructiva crònica de la ciutat (acaba de recollir les millors que ha abocat en aquesta pàgina a Barcelona: secretos a la vista, Comanegra), suggereix: “Estaria bé una sobre com treballeu a la redacció, l'ambient…”. No ho sembla, però crec que és bon amic. Li insinuo que ja m'enfonso sol i que no vull facilitar tant la meva quitança.

“El pitjor d'aquest gènere és la crònica entesa com una mena de manierisme, que vol estar per sobre del que explica, que busca certa elegància formal amb la qual pugui cobrir coses de poca altura, o ximpleries… Les anomeno cròniques caniche”, recordo ara que va deixar caure Caparrós. Suor freda. Relectura. No, això no és un caniche. És alguna cosa pitjor: la seva liofilització. Una crònica chihuahua. Només espero que l'acomiadament no m'enxampi al lavabo. Res, ni al final ha sortit hendecasíl·laba.