La llei d’Homs

Se m'acudeixen pocs càrrecs públics més desagraïts que el de portaveu del Govern en els confusos anys del procés independentista: hi ha poc o res a guanyar i molt prestigi personal i institucional a  perdre. Ara que se sap que Francesc Homs serà el número u de la llista hereva de Convergència a les eleccions generals, potser val la pena ordenar algunes de les fites del seu portaveu. Es tracta de declaracions fetes pel mateix Homs que constitueixen el corpus fonamental de principis del que podríem anomenar llei d’Homs, en homenatge a una altra llei, d’Hondt en aquest cas, que també ha contribuït a portar-nos on som ara. Heus aquí, doncs, la llei d’Homs.

Primer. Deixeu clar a tothom que el mal és Espanya. “El Govern espanyol té tírria absoluta als catalans” (2/6/15). Cal tenir en compte que el potencial epistèmic de la llei d’Homs permet distingir entre “tírria absoluta” i “tírria normal”. Els espanyols, sent espanyols, només poden sentir “tírria absoluta”.

Segon. Feu que tothom recordi que l'existència d'Europa depèn de Catalunya. “Europa estarà acabada si expulsa set milions de ciutadans” (20/10/13). No n'hi ha prou que Catalunya es quedi a la UE. Val més fer creure que l'estabilitat i l'existència d'Europa depèn de Catalunya i que Catalunya, i ningú més, és la raó que garanteix la nostra permanència. Aquest principi es desprèn d'evidència empírica palmària: Catalunya és el melic del món (“el món ens mira”), i les tertúlies periodístiques –l'àgora natural del procés– s'escolten a les cancelleries de tot el món.

Tercer. Abuseu de les tautologies. “El dret a decidir és el dret a decidir” (20/10/13). Les tautologies tenen la virtut de ser veritables sempre, i Homs sap que això significa eliminar la possibilitat d'equivocar-se. Així que el dret a decidir implica lògicament el dret a decidir, cosa que en realitat no resulta gaire informatiu (una mica el mateix que passa amb les tertúlies).

Quart. Denuncieu els poders supraterrenals del Tribunal Constitucional. “Només els queda prohibir Internet" (21/1/14); “Un dia ens diran que és inconstitucional respirar en català” (15/1/13). Cal tenir en compte que la segona afirmació sembla implicar que el TC pot obligar a respirar en espanyol. Tot i que aquí convindria ser honestos: aquestes afirmacions les va dir en to irònic. Crec.

Si són els altres els que fan servir el poder per intentar aconseguir coses, llavors titlla’ls de “macarrons”

Cinquè. Si són els altres els que fan servir el poder per intentar aconseguir coses, llavors titlleu-los de “macarrons”; si sou vosaltres els que feu servir el poder, feu-ho sobre les ales del principi democràtic. “[Montoro, en amenaçar de no pagar] Es comporta com un macarró” (19/7/2012); “Si no ens deixen fer el referèndum de mutu acord, no esperarem el seu plàcet” (30/12/12). Aquest principi troba fonamentació metafísica al principi més general que Artur Mas va enunciar alguna vegada: “A Catalunya les coses es fan millor”. Fins i tot amenaçar.

Sisè. Presenteu la situació de la forma més escatològica possible. “Si ens quedem on som, morirem” (5/1/14). La construcció del relat independentista exigeix escenaris èpics per justificar la secessió. En virtut d'això, sembla una bona idea abraçar la tàctica segons la qual com pitjor, millor.

Recordo que hi havia una època en què Francesc Homs es feia dir Quico Homs. En la meva fal·lible memòria, el canvi de nom coincideix amb el moment en què és nomenat portaveu del Govern. La meva hipòtesi és que algun assessor va suggerir aquest canvi per guanyar serietat. El que potser aquest assessor no sabia és que Francesc acabaria promulgant la llei d’Homs, boicotejant així tota la feina destinada a guanyar serietat.

Tot i que hi ha la possibilitat que jo no hagi entès res. Pot ser que la serietat fos només la part superficial de l'assumpte. L'important era l'eficàcia del missatge, la contribució a la construcció d'aquest relat infantil en què tot el que sigui espanyol és ridícul i tot el que sigui català, virtuós. O sigui, la hispanofòbia, primera germana de la catalanofòbia. Si aquest és el cas, llavors la llei d’Homs ha resultat en bona mesura reeixida. Construint un adversari a mida, un adversari vulgar, incult, agressiu, i suggerint que, en el fons, qualsevol espanyol que no s'avergonyeixi de ser-ho pot ser potencialment aquest adversari, s'aconsegueix anul·lar la capacitat crítica del catalanisme i l'adhesió cega al projecte independentista.

M'he limitat aquí a transcriure algunes declaracions reals d'Homs. En vista d'això, d'on dimonis treuen alguns que el projecte independentista, almenys el d'Homs i el seu entorn, no és antiespanyol?

Pau Luque és investigador a l'Institut d'Investigacions Filosòfiques a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.