Un pla per a Abengoa

El preconcurs de creditors d'Abengoa, correctament definida com una multinacional tecnològica, és una decisió imprescindible per a la supervivència de l'empresa i el manteniment de més de 24.000 llocs de treball. Aquest fiasco pot donar lloc –i ho ha de fer– a reflexions sobre els perills actuals després d'una mala política d'endeutament empresarial (Abengoa presenta un deute enorme de més de 8.900 milions, amb un passiu total de gairebé 25.000 milions), sobre la incapacitat real de la societat espanyola per assumir els costos de les tecnologies energètiques avançades (la retallada a les primes de les renovables ha influït en la deterioració de la companyia) o sobre la negociació amb el grup Gestamp per sostenir l'afeblida Abengoa. Però ara el més urgent és reconèixer que Abengoa està en crisi a causa de decisions empresarials incorrectes, excessivament conjunturals o aplicades sense la corresponent prudència financera.

A partir d'aquí, la salvació del grup s'ha de confiar als procediments reconeguts en les normes concursals: negociació amb els creditors (bancs, bonistes, proveïdors) a la recerca d'un acord que eviti el mal major d'una fallida sonada –seria la més gran de la història econòmica recent a Espanya– i la recerca d'un soci capaç de reduir el deute i mantenir la viabilitat del grup. En el primer apartat, la teràpia és legal i pretén garantir que els que van prendre les decisions incorrectes afrontin la seva responsabilitat i que facin el possible per no tancar el grup.

En la segona via, la recerca d'un soci, l'Executiu hi pot tenir un paper més actiu. El Govern central disposa d'instruments per facilitar la liquiditat del grup si hi ha un acord final satisfactori (l'ICO), i des d'Indústria es pot garantir a un hipotètic soci prou estabilitat reguladora perquè una Abengoa restaurada sigui un negoci raonable. Recordem que, encara que era obligat posar fi a unes primes sobredimensionades a les tecnologies renovables, la manera com es va fer deixa molt a desitjar. El pla és possible, però ha de quedar ben clar qui paga la factura de la salvació.