Perplexitat ‘versus’ humiliació

Exactament dos mesos després de les últimes eleccions catalanes, és obvi que el procés independentista ha passat de la hipermobilització i l'eufòria a l'empantanament. No fa falta recórrer a la retòrica apocalíptica tan grata a certs analistes per reconèixer que el resultat plebiscitàriament curt del 27-S i, més encara, l'obtenció de només 62 escons per part de Junts pel Sí han fet vacil·lar la que alguns imaginaven ràpida marxa cap a l'Estat propi. Tampoc cal dissimular que la declaració rupturista del 9 de novembre –concebuda com el pedestal d'una majoria de govern que després no s'ha concretat– espanta fins i tot una part dels votants de JxSí, aquells que volien enfortir el bloc sobiranista davant del poder estatal, però no preveien una ruptura jurídica unilateral i immediata.

La situació actual es pot llegir de moltes maneres. Per la meva banda, diria que el desplaçament de les capes mitjanes catalanistes (petits i mitjans empresaris, professionals, funcionaris...), en només tres anys, des de l'autonomisme fins a l'independentisme ja constitueix un veritable prodigi històric. Pretendre que, al mateix temps, aquests sectors abracin la causa de la revolució anticapitalista cau de ple en la ciència-ficció. Sobretot, quan el projecte anticapitalista ha obtingut el suport del 8,2% dels votants.

Salvades totes les distàncies –que són grandíssimes, per sort–, la tensió de les últimes setmanes entre Junts pel Sí i la CUP em recorda el famós dilema de finals del 1936 i principis del 1937 a Catalunya. El dilema que enfrontava els partidaris de prioritzar l'esforç militar per, així, guanyar la guerra (Esquerra i el PSUC, llavors representatius de les classes mitjanes) contra els que posaven per davant la revolució, convençuts que, sense, no hi hauria victòria possible (la CNT i el POUM). Fa falta recordar que, entre els uns i els altres, al final no va haver-hi ni victòria republicana ni revolució, sinó el triomf devastador i interminable de Franco?

Humiliació, sí. No poden qualificar-se de cap altra manera les mesures anunciades des de divendres passat pel prepotent ministre Montoro i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría

No voldria abusar de les analogies històriques –ja s'ha fet prou, i amb disbarats majúsculs, a propòsit del Sis d'Octubre–, però crec que, també ara, les expressions polítiques de la mesocràcia pretenen concentrar els esforços en la ruptura política amb l'Estat espanyol i l'obtenció de reconeixement internacional –que no són objectius menors ni fàcils–, mentre que des de la CUP (el background ideològic, organitzatiu i cultural del qual entronca bastant amb el POUM i la CNT) es vol fer, al mateix temps i fins i tot prioritàriament, la ruptura social i econòmica amb tots els aspectes de l'statu quo, incloent-hi la UE i l'euro. Amb un programa així, podria molt bé passar el mateix que el 1937: que sectors fins ahir identificats amb el procés acabin preferint la victòria de Franco. Ui, perdó! Volia dir de Rajoy.

Però, si m'ho permeten, retorno al principi: el moviment independentista està en hores baixes, cosa perplexa i desconcertant. Davant d'aquest escenari, què faria un estadista audaç, amb altura de mires i alguna empatia? Doncs mirar de recuperar els independentistes que vacil·len dirigint-los una proposta política digna d'aquest nom. I què ha fet Mariano Rajoy? Afegir la humiliació a les amenaces.

Humiliació, sí. No poden qualificar-se de cap altra manera les mesures anunciades des de divendres passat pel prepotent ministre Montoro i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Primer, perquè les decisions preses per governs legítims i democràtics poden ser encertades o errònies, però no són “ocurrències” ni “vel·leïtats”. Segon, perquè la destinació de les transferències del FLA ja estava rigorosament controlada sense necessitat d'incitar a la delació els funcionaris de la Generalitat. Tercer, perquè lluny de ser un generós regal de l'Estat que trenca la guardiola per socórrer els pobres catalans, aquests diners –i quantitats fins i tot superiors– procedeixen dels impostos que paguen particulars i empreses de Catalunya. Algú ens farà creure que, amb una altra fórmula de finançament que li drenés menys recursos, Catalunya no podria atendre la seva despesa pública, i Extremadura, Andalusia o Galícia, sí? Amb vel·leïtats o sense, com és que la Comunitat Autònoma Basca o la Comunitat Foral de Navarra no necessiten recórrer al FLA?

Però no hi ha motiu per amoïnar-se. En absència de qualsevol oferta que li permetés ser el maquinista de la Tercera Via, Duran Lleida va obtenir de Rajoy la promesa que no suspendrà l'autonomia catalana. Quin consol!

Joan B. Culla i Clarà és historiador.