Rates sàvies

Passejant amb la meva mare, fa pocs dies vam passar per un solar cobert per les males herbes que llangueix al carrer del Tinent Flomesta. Per sort, ella parlava amb mi d'esquena al descampat, i no va veure que un desaprensiu havia abandonat una bossa d'escombraries, sobre la qual menjaven tranquil·lament un grup de rates ben grasses. A la meva mare li fan pànic aquests animals, i jo vaig preferir distreure-la perquè no s'adonés dels exemplars que corrien a escassos metres de nosaltres. Mirant-les, em va venir a la memòria un espectacle que vaig veure fa molts anys. I va ser aquell pensament el que va donar origen a aquesta crònica.

Encara que desperten terrors violents, aquestes bèsties són molt intel·ligents i fàcils d'ensinistrar. Al segle XIX, a més de servir com carnassa per a gossos terrers en les caceres amb apostes, van formar part de fires i circs de tota classe. L'espectacle amb rates més antic que he localitzat a Barcelona es remunta al 1853, quan els germans Siciliani van mostrar números amb micos, gossos i rates indianes (que era com anomenaven llavors aquests rosegadors blancs que poblen els laboratoris). Sota un envelat que van instal·lar a la plaça del Duc de Medinaceli, Salvador Siciliani presentava les seves “rates sàvies” que executaven quadres i acrobàcies com “la rata sagristà”, “la rata carter portant una carta al correu”, “la rata sereno portant el fanal”, “la rata artiller prenent foc al canó”, “la rata voladora que farà alguns jocs sobre la corda fluixa”, o “les rates amo, lacai i cavall”. Per la premsa és possible seguir el rastre d'aquest espectacle a Madrid tres anys després, o a Palma el 1858. Llavors l'entrada general costava 1 sou; nens i soldats, 3 quarts. L'última vegada que van sortir als diaris va ser al Diario de Córdoba de 1874.

En aquells temps, els jocs amb rates eren habituals a carrers i places, amb xarlatans, cavallets, tocadors d'orguenets, circs acrobàtics i hípics, extravagàncies i deformitats. De vegades, aquestes funcions eren una barreja de joc i publicitat, com la que el 1890 va publicar a La Vanguardia el senyor Jorba, propietari d'una acreditada casa de màquines de cosir al carrer de l'Hospital, qui s'apostava mil duros contra un estranger al fet que no era capaç de matar el seu ratolí ensinistrat. A les nou de la nit del 28 de desembre d'aquell any, dia dels Sants Innocents, convocava a la seva botiga tot aquell que volgués contemplar el repte, i les habilitats com a escapista de la seva petita mascota.

A la dècada dels setanta es van arribar a organitzar caceres col·lectives de rosegadors com a reivindicació veïnal, com la que es va dur a terme a Ciutat Meridiana el 1973

Entre el final del XIX i principis del XX, les rates van tenir un gran èxit sobre els escenaris. El febrer de 1892, el diari Le Temps va dedicar dos reportatges al rus Anatolie Duroff, que va presentar al Folies Bergère de París un espectacle amb 230 rates que executaven diversos exercicis. Per aquelles dates, el clown rus Olechansky, conegut com “El rei de la paciència”, recorria la península com a domador de gats i rates. I el Nadal de 1906 es presentava al Palau de la il·lusió, una sala de cinema i varietats situada a la Gran Via (on ara hi ha el Coliseum), el famós pallasso Diávolo i els seus animalets ensinistrats, que van tenir un gran èxit amb les trapezistes Germanes Benítez, el duo equilibrista de Los Gomosos, el ventríloc Nitram o el cupletista Pepe Marqués. El 1908, Diávolo i els seus rosegadors van actuar també al teatre Novedades.

L'últim espectacle que he localitzat d'aquesta Edat d'Or del gènere rater el va presentar el contorsionista Sixto Climent (un antic membre de la companyia Alegría), que el 1910 protagonitzava un “número burlesc excèntric” amb rates domesticades. El diari La Correspondencia de España informava que Climent havia venut la seva notable col·lecció de bestioles a diversos circs, al preu de 25 duros l'exemplar. Només quatre anys més tard, aquests animals van ser acusats de l'epidèmia de tifus que va assolar Barcelona. Aquell estiu es va produir una plaga de rates i ratolins a tot Catalunya, i les autoritats van organitzar un servei de policia sanitària per a la seva persecució i extermini (especialment les infestacions als solars de la Reforma, l'actual Via Laietana). Aquell novembre, Alfredo Opisso va escriure sobre l'epidèmia i l'esclat de la Primera Guerra Mundial: “Quin altre origen té aquesta de Barcelona que no la guerra? Seran els repatriats, seran les rates, però no l'haguéssim tingut sense la guerra franc-anglo-alemanya”. A partir d'aquell moment, les notícies sobre aquestes bestioles estan associades a les plagues. A la dècada dels setanta es van arribar a organitzar caceres col·lectives com a reivindicació veïnal, com la que es va dur a terme a Ciutat Meridiana el 1973.

Les rates només van tornar als escenaris amb el punk, en forma d'animals que semblaven procedir de l'embornal, enormes rosegadors de color gris que es movien amb amenaçadora seguretat per la pista del Cirque Aligre de París, que el 1981 va muntar la seva carpa a l'Escorxador Municipal (avui parc de l'Escorxador). Un dels seus components, Branlotín Dromesko, Branlo, es posava els seus caparrons dins de la boca, les feia saltar per arcs flamígers i fer equilibris sobre la corda fluixa.

Passat l'esglai general, Branlo va tornar diverses vegades en solitari: els de la meva generació havíem vist el seu nom de carrer a la plaça del Pi. Després seria el titellaire Pepe Otal qui, al teatre Malic, va presentar un número de rates en la seva obra Cuento de Madera, basada en Pinotxo. El desaparegut titellaire explicava que el dia de l'estrena se li van escapar, però no va dir res per no sembrar el pànic entre el públic. Branlo tornaria el 2006 amb el Petit Théatre Baraque de Branlo et Nigloo, que es va presentar al festival Trapezi de Reus amb un espectacle de 20 rates. Que jo sàpiga, l'última vegada per aquestes latituds que aquests animalets han abandonat els descampats i els esglais a les ancianes per provar fortuna al circ.