Se’ns acaba el temps

Mentre preparava la redacció d'aquest article sobre la cimera de París contra el canvi climàtic, em va arribar la informació de la massacre perpetrada pels terroristes del Daeix en diferents punts de la capital de França. En primer lloc, expressar la meva més enèrgica condemna i el meu més absolut menyspreu cap als autors materials i els líders intel·lectuals dels atemptats, que, escudant-se en la religió, alliberen els seus instints assassins. Aquests líders troben voluntaris de la mort i la destrucció a les banlieues empobrides, on molts joves no tenen cap futur i són presa fàcil de persones sense escrúpols que els fan creure que són importants perquè moren per una causa justa, plens d'odi i rancor.

A la cimera de París es parlarà de petroli, però a l'hora de buscar les causes de l'augment del terrorisme en aquestes zones, aquests dies hauríem de parlar de la influència de les polítiques bèl·liques per obtenir petroli empreses pels països desenvolupats. Les guerres a l'Iraq i Síria no han obeït a una actitud solidària dels països impulsors, que volien eliminar dictadures per imposar règims democràtics. Són lluites geopolítiques per assegurar-se l'obtenció de petroli, que necessiten per mantenir el creixement de les seves economies.

L'informe de Donella H. Dennis Meadows Els límits del creixement 30 anys després (2006 [2004]), els informes anuals del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic o l'Informe Stern del Banc d'Anglaterra, per només citar els estudis més coneguts, han mostrat els perills que suposava aquesta cursa desbocada del creixement per als sistemes naturals i el clima, per a les bases naturals sobre les quals prospera el gènere humà. Malgrat tot, les relacions entre ecologia i economia no són ni directes ni senzilles, com mostra l'exemple del petroli.

Després de la forta empenta dels preus entre el 2005 i el 2008 (com també va passar entre el 1973 i el 1978), gràcies al ràpid creixement econòmic i l'expansió geogràfica de la producció i el consum industrial, ara s'han esfondrat com a conseqüència del descens de l'activitat econòmica, la reducció del consum i també de l'especulació sobre les reserves de petroli. Tot i això, aquesta caiguda conjuntural dels preus i del consum no atenua el problema de l'esgotament dels combustibles fòssils, ja que el petroli és un estoc i la seva reposició exigeix un temps geològic molt superior (milions d'anys) al temps històric de la civilització humana (milers d'anys). Tampoc atenua els efectes de la contaminació global i el canvi climàtic, perquè les emissions ja expulsades tenen un efecte acumulatiu que s'allargarà fins i tot després del consum de les reserves disponibles.

El petroli és un estoc i la seva reposició exigeix un temps geològic molt superior (milions d’anys) al temps històric de la civilització humana (milers d’anys)

Per tant, no hem d'esperar sincronies ni cadenes causals immediates entre economia i ecologia. Però, com adverteix l'Informe Stern, la capacitat destructiva de les “forces productives” i el consumisme desbocat provocarà una creixent deterioració ecològica, semblant a l'esfilagarsament d'una catifa, on a mesura que es desfilen els fils, la trama és cada vegada més feble, i la seva capacitat de sustentació, menor. Així, l'esgotament d'estocs (combustibles fòssils) i la deterioració dels fluxos biofísics del planeta (reducció de la biodiversitat, canvi als corrents oceànics que governen el clima) pot generar pertorbacions locals violentes i impredictibles (grans tempestes de pluja o vent, contaminació elevada, reaparició de malalties, sequeres, etcètera) o col·lapses d'un abast social i geogràfic més gran (augment del nivell dels mars, reducció o desaparició de l'Àrtic a l'estiu).

El canvi climàtic, produït per l'acció de l'home, és irreversible. La cimera de París intentarà mitigar, reduir i fer més lent el canvi: evitar que la temperatura mitjana del planeta durant aquest segle augmenti més de dos graus de mitjana. Per assegurar el futur del planeta fa falta un canvi de mentalitat que porti a un canvi de model econòmic i energètic. Un nou model econòmic, social, sostenible i estacionari que abandoni la idea del creixement continuat i aposti per una fiscalitat progressiva i ambiental, un control dels mercats financers especulatius a través de la taxa Tobin i la creació d'un banc públic que impulsi polítiques socials i ambientals.

Si no ens adaptem al nostre medi ambient estem destinats a l'autodestrucció.

Joan Boada Masoliver és professor d'Història