La Generalitat, l’arqueta i la sandàlia de la Verge

Farà falta gairebé un miracle per desencallar l'actual conjuntura política a Catalunya. Deu ser per això, que la Generalitat no ha dubtat a adquirir una obra d'art vinculada amb el més sagrat. És el que va passar quan al maig el Departament de Cultura va comprar en una subhasta una arqueta procedent del monestir de Bellpuig de les Avellanes (Lleida) on es va conservar, durant segles, un objecte ben particular: una de les sandàlies de la Mare de Déu; sens dubte, una de les relíquies marianes més destacades de tota la península Ibèrica, amb miracles documentats des del segle XVI, i que va ser objecte de veneració fins a la seva desaparició en la Guerra Civil. La Generalitat va pagar 10.994 euros per la peça que ha dipositat al Museu de Lleida i que presentarà el proper dia 19. Un bon preu, segons els entesos.

Hi ha peces que tenen valor per elles mateixes; altres per la funció que han tingut o segueixen tenint. Algunes per les dues coses, com passa amb aquesta arqueta, un moble petit del qual només se'n coneixen mig centenar a tot el món, que malgrat que la sala de subhastes la presentava com una peça italiana de finals del segle XV o començaments del XVI, per Albert Velasco, tècnic del Museu de Lleida, no hi ha dubte que es tracta d'un treball barceloní de començaments del XV. “L'obra es correspon amb altres obres executades en aquell moment a Barcelona, que el nuvi lliurava a la núvia en les noces. De fusta policromada i decorada amb escenes d'amor cortès, d'aquí el seu nom d'amatòries, aquestes peces porten unes petites potes i unes nanses, a més d'una característica tela blava interior amb estels blancs. Eren objectes de prestigi, que els seus propietaris acabaven donant a l'església que les reaprofitava per contenir relíquies”, explica l'expert que assegura que la Generalitat segurament no l'hauria comprat si no s'hagués documentat la seva procedència i el seu contingut.

“No hi ha dubte que aquesta és l'arqueta que va ser a Bellpuig fins a la desamortització de 1834, perquè coincideix amb la descripció que en va fer Jaume Caresmar el 1761 i, sobretot, amb la inscripció que ell va dibuixar realitzada amb lletres gòtiques que es conserva als llautons de quatre angles”, prossegueix Velasco. I si és la mateixa arqueta, en el seu interior va guardar l'anomenada Santa Sandàlia de Bellpuig, un objecte que apareix en les fonts per primera vegada en 1503, quan Ferran el Catòlic va signar un document a Barcelona en el qual es deia que en el monestir es conservava una “sandàlia de la Mare de Déu que brillava amb llum pròpia dels molts miracles que havia fet” i donava indulgències a qui la venerés. No obstant això, segons Velasco, en les cròniques del monestir s'afirma que la peça va arribar el 1204 de la mà del comte d'Urgell Ermengol VIII, que l'hauria ofert poc després del saqueig de Constantinoble. “Uns fets que van omplir de relíquies Europa, portades pels croats i els que viatjaven a Terra Santa”. Una història creïble per al tècnic que planteja una altra possible arribada de la relíquia: “A principis del segle XV la va lliurar el comte Pere d'Urgell i la seva dona Margarida de Montferrat, uns apassionats de les relíquies, que van tenir fins i tot un fragment de la túnica de Crist, dos elements a l'abast de molt pocs”. La data de creació de l'arqueta, que ha restaurat Núria Gilart, coincideix amb aquesta època.

De la sandàlia no se'n coneix cap fotografia. Caresmar, un enamorat d'aquesta, que no va dubtar a enterrar-se a Bellpuig amb la relíquia en la mateixa capella on es conservava, la va descriure amb precisió: “s'assembla a les denominades xinel·les o tapins i només té sola i empenya”, va escriure, a més de destacar que mesurava un pam i que no estava gastada del terra.

Juntament amb el Sant Drap, el bolquer del Nen Jesús que es conservava a la catedral de Lleida, del qual avui només perdura un fil en mans d'una família de la ciutat; la sandàlia de la Verge va ser una de les relíquies més venerades de tot Lleida. La història d'aquesta peça es coneix fins a la seva desaparició en la Guerra Civil, després d'haver estat traslladada al segle XIX al Seminari de la Seu d'Urgell per ordre del bisbe del moment. “Si no es va cremar durant el conflicte, algun devot va poder endur-se-la i conservar-la des de llavors, per la qual cosa pot aparèixer ara que s'ha recuperat la seva arqueta. Si les coses no es destrueixen, acaben sortint, abans o després a la venda”, comenta Velasco, que no deixa de recordar que són diverses les sandàlies de la Verge que es conserven a mig Europa. “Almenys vuit, i el curiós és que no són totes de la mateixa grandària de peus”. També, que si s'ajuntessin totes les estelles i fragments “podríem formar 35 creus de Crist” i que s'han comptabilitzat fins a 14 cranis de Sant Joan Baptista al segle XV. “Les relíquies generaven molt moviment de gent cap als llocs que les conservaven, i per tant, molts beneficis”. En tot cas, afirma Velasco: “Avui, Caresmar seria feliç”.