Bagatge

Llegeixo comentaris sobre Carme Forcadell i miro de no fer-ne cas. La majoria són negatius. Així que no entraré en valoracions que escapin a la meva visió in situ de la presidenta del Parlament català. No m'interessa la quantia del seu patrimoni, ni la del del seu marit ni del seu fill Ferran, sobretot si després cal corregir-lo a la baixa. Però puc explicar una experiència que em va informar amb meridiana claredat sobre alguns aspectes de la seva personalitat com a líder política. I aquesta sí que em va deixar una impressió bastant desoladora. Va ser fa uns tres anys en un poble remot de la comarca de la Terra Alta.

Som a la Fatarella i és un dissabte d'estiu. Forcadell hi va anar a fer un míting, enmig d'una clamorosa participació de poble. Es va celebrar primer un sopar multitudinari. Després van anar desfilant per l'estrada diferents figures de l'independentisme. Tots coincidien en la necessitat impostergable de no cedir davant l'“Estat espanyol que ens oprimeix”. Fins que va arribar el torn de Forcadell. No recordo quant temps va estar parlant davant d'un públic entregat. El que sí que recordo amb fresca exactitud són els termes que desgranava. En realitat eren molt pocs. Així que són fàcils de recordar: opressió, llibertat, espoli (per part de l'Estat espanyol), independència innegociable, conceptes més vagues com futur, mandat democràtic, poble sobirà, ells (molts) i nosaltres (també molts).

Ara mateix provo de recordar alguna oració composta, alguna amb subjecte, predicat i complements. Clàusules amb alguna subordinació. Puc assegurar que no en recordo cap. No n'hi havia ni podia haver-n'hi perquè les consignes (i una paorosa escassetat conceptual) ocupaven el seu lloc. I aquestes sí que les recordo com si les acabés de sentir. Primer no atacar Convergència perquè ara (llavors) la prioritat és la lluita contra l'opressor de Madrid. I, segon, no llegir la premsa de Madrid, proscripció ovacionada pels presents i en la qual es reunia les capçaleres de l'Abc, El Mundo, La Razón i EL PAÍS.

A mesura que va anar passant el temps vaig seguir i segueixo escoltant la presidenta del Parlament. I segueixo escoltant dels seus llavis les mateixes consignes de sempre. Comminació a seguir el full de ruta que alliberi Catalunya d'Espanya. Tot això enmig d'una pobresa d'idees alarmant. Aquesta dona, amb aquest trist bagatge, ja ha arribat a la presidència de la Cambra catalana. Em sembla que al seu voltant no falten els que la volen com a presidenta de la Generalitat.