Sis invents que Jules Verne va imaginar i altres van fer realitat

Jules Verne (1828-1905) va ser un escriptor burgès, que es va inspirar en revistes científiques i en la seva gran biblioteca, més que en viatges i vivències personals, per escriure les gairebé 100 obres publicades. És el segon autor més traduït del món i el primer que converteix al científic en un heroi en la majoria dels seus llibres. Ara, l'Espacio Fundación Telefónica li dedica l'exposició Jules Verne: els límits de la imaginació, que retrata com l'autor va influir en nombrosos personatges posteriors a la seva època, amb el lema "tot el que una persona pot imaginar, altres poden fer-ho realitat". Aquestes són algunes de les innovacions que Verne va imaginar a la seva habitació i que altres científics van acabar inventant anys després, segons el parer dels dos comissaris de l'exposició, María Santoyo i Miguel Ángel Delgado.

En la novel·la París al segle XX (1863), Verne parla d'una xarxa internacional de comunicacions, la descriu com alguna cosa semblant a un telègraf mundial, que connectaria diferents regions per compartir informació. Descrivia així les bases del que més tard seria Internet. El llibre explica la història d'un jove que viu en una ciutat amb gratacels de vidre, trens d'alta velocitat i cotxes de gas, res desgavellat amb el que va acabar sent finalment París al segle XX. "Hetzel, l'editor de Verne, va considerar que la novel·la tenia un to massa pessimista, així que va rebutjar publicar-la", explica Miguel Ángel Delgado, un dels comissaris de l'exposició. El manuscrit va ser trobat pel besnét de l'autor el 1989, i publicat finalment el 1994.

Isaac Peral va crear el submarí elèctric el 1888. El va idear com un arma de tracció elèctrica que circulava per sota del mar, una idea gairebé calcada al Nautilus, el submarí que Verne havia descrit 18 anys abans a Vint mil llegües de viatge submarí (1870). "El Nautilus és probablement la millor creació de Verne, una màquina capaç de fascinar a qui finalment va inventar el primer submarí elèctric, el marí Isaac Peral", indica un cartell de l'exposició.

També a Vint mil llegües de viatge submarí, el capità Nemo pren una fotografia del fons marí des del Nautilus. Faltaven més de 20 anys perquè això fos possible. I va succeir el 1899 gràcies a Louis Boutan, pioner de la fotografia subaquàtica. Boutan es va proposar fotografiar la vida submarina amb l'ajuda del seu germà: van construir una gran càmera amb un objectiu lluminós i, afegint algunes millores tècniques a aquest primer prototip, va obtenir les primeres instantànies realitzades a més de 50 metres de profunditat.

Volar en lloc de surar (i el primer rellotge de polsera) 

Malgrat haver escrit tot un tractat sobre els globus aerostàtics a Cinc setmanes amb globus (1863), Verne era partidari, perquè l'home conquistés el cel, de crear grans màquines que pesessin més que l'aire. Fins a la seva època, l'home ja utilitzava globus, però la influència de l'autor en científics com Santos Dumont va fer que es fes un pas endavant en la creació d'avions. Dumont, inspirat en Verne, va ser el primer home a volar, el 1906, amb un giny amb motor dissenyat per ell mateix. "Els seus progressos van contribuir, sens dubte, a l'avenç de l'aeronàutica", asseguren els comissaris. Davant la impossibilitat de pilotar l'avió i al mateix temps mirar el rellotge de butxaca, Cartier va crear, per a ell, el primer rellotge de polsera.

El passeig d’Armstrong per la Lluna

Amb la versemblança dels fets que Jules Verne explicava en De la Terra a la Lluna (1865) i en  Al voltant de la Lluna (1870) els lectors van poder somiar amb la possibilitat d'arribar al satèl·lit. Les dues obres van ser escrites al voltant de 100 anys abans que l'Apollo 11 arribés a la Lluna. Els contemporanis de Verne somiaven amb un viatge que es va fer realitat el 1969, quan Neil Armstrong es va convertir en el primer home a trepitjar el satèl·lit. En els llibres de Verne hi ha coincidències entre la ficció i els fets: coincideixen el lloc de partida –el cap Canaveral– i d'aterratge –a l'oceà Pacífic– i alguns mesuraments: descriu que la nau hauria d'estar protegida amb parets d'alumini de 20 centímetres i les de l'Apollo 11 en tenien 30. O que costaria, segons els seus càlculs, al voltant de 12 milions de dòlars i en va costar 14. Per als comissaris de l'exposició, "Verne és, sens dubte, el quart tripulant de l'Apollo 11". 

En Les aventures del capità Hatteras (1866), una expedició s'embarca cap a la conquesta del pol nord. Faltaven encara 40 anys perquè Robert Peary dugués a terme finalment aquesta gesta, el 1909. De fet, fins i tot en el llibre d'aventures, Verne reconeix que l'arribada d'exploradors a l'Àrtic no seria un fet que succeiria a curt termini. Una cosa semblant va succeir amb el pol sud: en L'esfinx dels gels (1897), els protagonistes arriben amb vaixell fins a l'Antàrtida. Però no seria fins al 1909 que Ernest Shackleton aconseguís arribar al punt més al sud del planeta, on ningú havia arribat mai abans. "Sorprèn descobrir fins a quin punt algunes de les seves idees van anticipar el que passaria dècades més tard en les expedicions polars", segons els comissaris de l'exposició. Verne també va parlar de possibles fallades en les brúixoles en arribar als pols i la seva imaginació va anar més enllà quan va idear un volcà en ple pol nord o que l'Antàrtida era una massa flotant que podia ser travessada per sota.