La pastoral catalana

Prenc el títol d'una de les novel·les de Julià de Jòdar, escriptor que no ha estat traduït a l'espanyol per a desventura de tants bons lectors que apreciarien el valor i les aportacions literàries d'un autor de llarg alè i noble ambició, que escriu per a persones que no podem viure sense llegir novel·les. Amb la seva trilogia inicial, L'atzar i les ombres, va donar a final del segle passat una renovada carta de naturalesa i presència literària a l'emigració i a la consciència política de les classes populars contemporànies des de la seva Badalona natal, on va néixer, el 1942, fill de murcians emigrats.

Autor tardà, es va donar a conèixer el 1997, al caient dels seixanta anys. De Jòdar ha publicat després de La Pastoral catalana (2009) una altra novel·la del mateix talent literari i una altra vegada amb molt de suc a dins, El desertor en el camp de batalla (2013). A diferència de la seva trilogia situada a la segona meitat del segle passat, aquestes dues últimes són novel·les sobre el present. La primera transcorre durant un huracà en el Miami de l'era Obama, la segona en el Raval barceloní de la crisi econòmica. Com les anteriors, les dues són audaces, d'escriptura que flueix, complexes i sovint paròdiques, sempre cervantines, plenes d'humor, d'una sàvia combinació brechtiana de l'esperpent de Valle-Inclán i d'Espriu que dóna la volta als llocs comuns del tema que tracten, les dues parlen de tant que no trobes en altres novel·les coetànies llevat que sigui en traduccions.

De Jòdar és un autor que porta la parla popular a les seves pàgines amb la mateixa naturalitat que eleva la llengua catalana en els diversos registres. Per això en els seus llibres hi ha capítols sencers en espanyol, ho exigeixen els seus personatges. De la mateixa forma que inclou fotos, reproduccions de premsa, informes policials.Quan va aparèixer en l'escena literària la crítica se li va rendir (té tots els premis que hi pot haver, encara que no el de la Crítica espanyola a obres en altres llengües) i va lloar amb grandiloqüència l'encert de fer néixer el seu protagonista, Gabriel Caballero, a l'encreuament dels carrers Guifré (fundador de la dinastia comtal de Barcelona, al segle IX) i Cervantes, com a metàfora de no sé què. Però el real sol ser literari per si mateix. Són els dos carrers de Badalona així anomenats a l'encreuament dels quals va néixer l'autor, al barri de Gorg.

La seva última novel·la va venir després del llibre coescrit amb David Fernàndez sobre els orígens de les CUP (Candidatures d'Unitat Popular), de la llista electoral de la qual De Jòdar va formar part com a independent el 27-S, en què va ser escollit diputat. L'atzar l'ha fet el diputat més gran de la Cambra, encara que ja se sap que l'atzar no és arbitrari ni aleatori, més aviat és una cita que un no sap que tenia fins que els fets diuen que ha de tenir lloc. El seu últim text és un discurs no previst, que ha estat el primer a obrir la nova legislatura catalana i ningú esperava, perquè no és costum. L'anterior es remunta al primer Parlament postfranquista, el 1980, del també escriptor Josep M. Poblet, nascut el 1897, exiliat retornat el 1948 que moriria poc després de la seva intervenció a la Cambra, el 20 de novembre d'aquell mateix any. Julià de Jòdar va parlar al Parlament aquest dilluns com a president de la mesa d'edat prèvia a les votacions constitutives de la nova assemblea legislativa. Va ser un discurs noble i d'envergadura, com la seva obra.

La seva irònica La pastoral catalana és una novel·la sobre l'amor adult, sobre relacions adultes en el matrimoni, la política, l'amistat. De viatges impossibles segons quan, com i amb qui. Una cosa així succeeix en aquests temps entre Catalunya i Espanya, una història de falses il·lusions i topades. Sobretot entre homes, que, com Pau i Jack a la novel·la, han compartit educació sentimental política, tants durant la dictadura en el nostre cas, quan eren joves, i de grans xoquen frontalment. I que, ara, en això d'avui que no és una novel·la que una tanca quan li dóna la gana, topen sense permetre albirar l'horitzó de diàleg que, com a lectora gens passiva d'aquests dies, em resisteixo a creure inexistent.

Julià de Jòdar va introduir dilluns en el seu discurs la paraula “alteritat” per primera vegada en l'oratòria parlamentària i va evitar la paraula “nacional”. Per aquí hauran d'anar les coses, pel reconeixement de l'Altre. Si és que els viatges ara empresos han d'arribar a alguna part, en aquest moment huracanat.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.