Amb context i sense

A mitjan anys seixanta, un grup de dones artistes van reaccionar contra el llenguatge escultòric masculí del minimalisme que s’estava desenvolupant en les galeries i els museus de Nova York, i es van bolcar a fer un tipus d’escultura que reivindicava la condició femenina com un jo corporal ambivalent. La crítica i activista Lucy Lippard va denominar aquells treballs “abstracció excèntrica”, i aquí hi havia noms com Louise Bourgeois, Yayoi Kusama o Eva Hesse —instal·lades a Nova York però oriündes de França, el Japó i Alemanya— que ocuparien gradualment un lloc privilegiat en les catedrals de l’art.

Ulls com genitals, ferides com goles i cossos posats del revés que atreuen i alhora repel·leixen eren vistos com una apropiació feminista del fal·lus simbòlic. Una de les primeres escultures de Bourgeois, Portrait (Retrat), reproduïa una massa terrosa i viscosa en làtex que es desploma a la paret com un estómac al qual li haguessin arrencat el tub digestiu. Si bé certa crítica masculina va deplorar aquestes autores per “exhibicionistes”, totes compartien un interès performatiu, una provocació a l’espectador, i sovint mostraven un alegre posat davant de la càmera, autoretratant-se als seus estudis.

Amorós remet a la radicalitat

L’obra de Rosa Amorós (Barcelona, 1945) recorda meridianament aquella època radical i tan obsessivament evocadora del cos de la dona com a ingerminadora d’atributs formals sovint incongruents: duresa/suavitat, força/vulnerabilitat, rugositat/finor, geometria/forma lliure. La Fundació Suñol exhibeix una cinquantena de peces creades entre 1994 i 2015, pintures i escultures que són vísceres, budells, trossos de pell, llengües, calaveres i excrements al més pur estil postminimalista. Semblen voler inquietar-nos, però vet aquí que ja han passat bastants anys des de les primeres excèntriques i que la gens innocent arquitectura de cub blanc converteix aquestes obres en una cosa despersonalitzada, formes simplement. En aquest antirefugi semblant a una galeria d’art comercial, es fa difícil desencadenar una espiral d’identificacions relatives a la subjectivitat femenina o cartografiar, com passava amb l’obra de Hesse, propietats com la repetició o la transformació del material. És cert que per a Amorós l’acumulació d’excrescències bulboses i pits remet a la literalitat amb el propi cos. No obstant això, el que aquí veiem no són més que petjades, gestos de l’artista sobre el fang o el paper, amb títols com Gea (deessa mare grega), Tiamat (divinitat de les aigües babilòniques) o Anunnaki (els déus sumeris), al costat d’una natura morta de cranis de vulgars mortals.

L’obra d’Amorós està molt lligada al seu mecenes, Josep Suñol, qui a principis dels vuitanta va començar a interessar-se pel seu treball. Hauria estat més profitós traçar un recorregut que arribés a la seva primera etapa, habilitar un context. És el mínim que es pot fer per l’artista, però també pel públic, que no podrà evitar contemplar aquestes obres com una ostentosa regressió al crucial horitzó expressiu d’aquelles pioneres primitives.

El context sí que apareix, aquesta vegada de manera irònica, en el treball de Francesc Ruiz (Barcelona, 1971). La seva sèrie de petits dibuixos titulada Los alrededores funciona com un periscopi que recorre els comerços i edificis que circumscriuen l’espai de la galeria Estrany-de la Mota. Ruiz dóna la seva visió de com es construeixen els estereotips socials i individuals, les identitats del ciutadà i de l’urbs. Dibuixa en vinyetes la volta a una illa de l’Eixample, amb els seus aparadors i portes que es troben en el perímetre de la galeria, des del passatge Mercader als carrers Mallorca, Balmes i Provença. Espais d’art conviuen amb empreses energètiques (Gas Natural, Agència Catalana de l’Aigua), una institució per a la salut mental amb una pelleteria, una comunitat religiosa de culte ucraïnès amb un massatge tot a mil, una pizzeria i una llibreria.

L’artista no només recupera la mirada del flâneur urbà, sinó que fa del mitjà artístic —el còmic— un camp de batalla de la cultura (post)moderna. Davant de la idea de reeditar repertoris passats, el context.