La paradoxa del vot

Les eleccions estan pensades per triar els nostres representants a les institucions polítiques. Al mateix temps són uns bons indicadors de l'evolució dels desitjos i les preocupacions dels ciutadans. És cert que les enquestes d'opinió, quan són rigoroses, també són molt útils per detectar tendències, però com sovint es diu, l'enquesta definitiva és la votació.

Durant els últims anys observo un fet paradoxal i no fàcil d'explicar. Una gran part d'Europa, i per descomptat Espanya, ha patit una greu crisi econòmica que ha impactat d'una forma molt dura en les classes mitjanes i en els sectors més febles de la població, però molt menys en les seves capes més acomodades. Les polítiques anticrisi han estat sobretot orientades a rescatar els sectors financer i empresarial, a costa de retallades en els serveis públics bàsics. No és doncs estrany que alguns dels seus efectes hagin estat l'increment de la pobresa, un gran augment de les desigualtats, i una forta reducció de la classe mitjana, per empobriment de molts dels seus integrants. És un fenomen europeu, però molt més accentuat a Espanya.

Enfront d'aquesta situació, indiscutible i altament preocupant per a les classes populars, es produeix la paradoxa que els partits que s'han vist més perjudicats pels resultats electorals no han estat els partits conservadors, els principals responsables d'aquestes polítiques, sinó els partits de l'esquerra. Dit d'una altra manera: encara que la crisi ha generat una gran indignació, el vot s'ha desplaçat cap a la dreta, i ha permès que a diversos països europeus (Espanya, Alemanya, Regne Unit, Portugal…) hagin governat majories absolutes conservadores, i que tant el Parlament Europeu com, sobretot, la Comissió, tinguin aquesta mateixa orientació.

Per què el vot no es correspon amb les preocupacions? Sé que hi ha una explicació d'oportunitat. Els partits que estaven governant a l'inici de la crisi, i que no van ser capaços de fer-li front, van ser lògicament castigats, independentment de la seva orientació ideològica. Això, per exemple, va passar a Espanya.

Però penso que hi ha una explicació més profunda de matemàtica electoral. La indignació i el malestar de les capes populars no ha provocat l'augment del vot a partits d'orientació socialdemòcrata o excomunista (que no van saber detectar-ho ni canalitzar-ho), sinó que s'ha canalitzat a través de noves formacions d'esquerra més radical, amb un diagnòstic crític molt encertat, però en molts casos amb poca capacitat propositiva i gestora. S'ha provocat una fragmentació del vot progressista, i les característiques dels sistemes electorals han premiat la unitat més gran del vot conservador.

Aquest panorama crea un problema de futur. Crec que els països europeus, i la UE en el seu conjunt, tenen ja un grau de desenvolupament econòmic tal, que fa impossible que la població permeti experiments esquerrans de tipus radical. Però al mateix temps, si es mantenen per molt temps polítiques conservadores com les actuals, hi haurà una reculada important tant en el progrés econòmic com en l'equitat, i es sotmetrà a grans injustícies una part important de la població, la qual cosa pot generar tensions socials importants.

Tant l'experiment com la continuïtat són dos escenaris indesitjables, almenys per mi. Jo he cregut sempre, per a Europa, en les solucions socialdemòcrates que tan bons resultats van tenir en la segona meitat del segle passat. Aquests partits van renunciar equivocadament a bona part dels seus principis fiscals i de regulació, enlluernats per l'ona liberal de finals de segle. El món ha canviat molt amb la globalització, i per això cal adaptar els principis que segueixen sent vàlids a aquesta nova situació; però mai tirar-los tots per la broda.

Si no es fa això, i no es produeix un nou corrent majoritari de vots al voltant de propostes d'esquerra moderada, entrarem en un atzucac. O s'intenten solucions radicals que no prosperaran, o seguirem sotmesos a majories de partits conservadors. Aquesta previsió és especialment perillosa per a la UE, ja que significarà el final del projecte europeu i portarà al desencantament de tot el que el projecte va suposar.

Joan Majó és enginyer i exministre