La caça

El més al·lucinant ha estat quan el popular Santi Rodríguez li ha deixat anar a Artur Mas que la seva corrupció, la dels populars, era millor que la dels convergents perquè els primers obraven en benefici personal i, els segons, en benefici d'un partit. I per rematar ha sentenciat: “Robar mai pot sortir gratis!”. Llavors la sala de grups, a vessar de representants del Govern, de diputats entrants (plens de curiositat i primícia) i d'altres que dilluns que ve hauran de deixar-ho (plens de cansament i potser d'alleujament), ha contingut com ha pogut una riallada col·lectiva. Però malgrat la conya, durant tota la compareixença s'ha vist un Mas tocat i entristit a qui aquesta vegada, a diferència d'altres anteriors, no se li ha ocorregut afirmar en cap moment que posava la mà al foc pels seus. El Mas d'aquest divendres ha estat un Mas hermètic i blindat. Un Mas en funcions, a estones deprimit i a estones ressentit.

Hi ha hagut un instant en què la presidenta de la Diputació Permanent, Núria de Gispert, l'ha agafat de l'avantbraç (igual que ho fa una amiga que comprèn) perquè aturés la seva intervenció, ja que des del grup Popular no deixaven d'interrompre'l, i tot seguit ha demanat als diputats Rodríguez i Millo una mica de respecte per al president com es demana sempre una mica per als pobres. La corbata escocesa li ha donat a Mas l'únic to alegre que en aquesta sessió s'havia volgut consentir; però amb caràcter general recordava una orla per a un cap convertit ja en trofeu. Perquè quan Artur Mas va assegurar l'altre dia que era objecte de caça major semblava referir-se a si mateix no com una peça perseguida sinó com algú que ja ha estat caçat. Aquest divendres s'ha defensat amb els seus subterfugis de sempre i la seva òbvia manera d'agafar dels fets el que li convé. I el portaveu convergent Jordi Turull l'ha socorregut amb la inutilitat amb què Sancho animava Don Quixot quan agonitzava al llit i li pregava que no es morís, amb aquella mateixa malaptesa i aquelles ocurrències d'home que ha fet la volta al món en ruc, i encara que els seus (sobretot la filera de hooligans de la Presidència) celebraven el que deia Turull amb rialles i aplaudiments des de la bancada, Artur Mas no esbossava ni tan sols una ganyota d'alegria. Els caps de les feres caçades no somriuen.

Artur Mas s'ha blindat perquè respectin el seu cadàver polític, que ja va entreveure quan va comparèixer en aquesta mateixa sala davant la comissió Pujol. Però és molt orgullós i vol ser ell qui retiri el seu propi cos. I al mateix temps que això passa, li passa, somia un món alternatiu on li segueix passant el mateix, ja que ha comprès que era inevitable; però no li passa en aquest país sinó en un altre de diferent, en un nou país on les institucions són millors i, els seus caçadors, justos i més dignes. Mas sembla sentir-se caçat per tot i per tothom, pel llunyà i pel proper, començant pels seus i per la seva biografia més recent. Caçat, primer de tot, per un partit que heretava i no era el seu i caçat per un mateix partit que l'encastellava amb un propòsit que tampoc era el seu. I llavors, a manera de rúbrica final, ha sostingut davant la sala de grups, abarrotada de qui ve i de qui se'n va, que és president perquè fa menys d'un mes el van votar més d'1.600.000 persones. Que amb l'aval d'aquests vots i en temps tan difícils “no té sentit democràtic” demanar-li que ho deixi. Una frase també onírica, com el rugit invisible d'un trofeu que ja ha estat penjat al costat de la xemeneia.