Marcià amb banyes

L’obra del nord-americà Mark Twain (Florida, 1835 - Redding, 1910) és, entre moltes altres coses, d’un humor irreverent. Però no va ser fins unes dècades després de la seva mort quan aquesta irreverència —sovint amb la religió al punt de mira— es va veure amb més claredat. Entre els papers que va deixar, que els marmessors van dividir en diversos volums, hi havia un aplec específicament satíric i humorístic, però que la seva filla va bloquejar fins on va poder. Allà hi havia llibres com Els diaris d’Adam i Eva (hi ha traducció catalana a Angle) i el que ara treu Àtic dels Llibres, Cartes des de la Terra, tots dos textos còmics, mordaços i iconoclastes.

Tot comença al Cel, on hi ha el Creador. Acaba de crear uns quants planetes, però l’experiment és sobretot a la Terra, on campen els humans. Satanàs, com a càstig o per voluntat pròpia —calibrada ambigüitat que desplega Twain—, marxa a fer un tomb per aquest planeta i adoptarà la mirada innocent del diguem-ne marcià, com per exemple Montesquieu va fer a les Cartes perses o Voltaire al seu gran Càndid. És un recurs, aquest de la marcianitat, que ens apropa al conte filosòfic, racionalista. La denúncia d’un il·lògic sistema de coses és de rigor. L’humor traspua en cada episodi d’aquesta llibre, sobretot si el lector és ateu o agnòstic.

El recurs de la marcianitat ens apropa al conte filosòfic, racionalista

Satanàs, per exemple, envia dotze cartes als arcàngels Miquel i Gabriel. I amb una mirada entre ingènua i sardònica, soscava uns quants mites cristians. L’home evoluciona cap a la raó i l’intel·lecte, però per guanyar-se el cel no cal res d’això. El sexe agrada als humans, però al paradís no n’hi ha pas. Ningú sap cantar bé ni tocar l’arpa, però al Cel això són requisits importants. Anar a l’església és una llauna, ens diu Satanàs, però el Cel glorifica els temples...

Twain té bona mà per escarnir tot això, i per crear una sàtira eficaç, menys simple del que sembla a primer cop d’ull, a causa de fixar Satanàs com a narrador i de no acabar de saber si el Creador inicial és el mateix Déu cristià. Satanàs acaba sent un narrador poc fiable, i tot dependrà de la fe que tingui el lector per creure el que ens diu.

Com més es desmarxa, més precisa és la ploma de Twain. Així, la descripció de l’Arca de Noè és realment càustica, una reducció a l’absurd en tota regla, així com l’anàlisi dels Deu Manaments, o bé d’alguns passatges dels Nombres o del Deuteronomi, vàlids tant per justificar l’extermini dels indis com per renyar els nens, ens diu Twain. Al capdavall, amb tot, no hi ha res d’original ni fresc per al lector familiaritzat amb l’àmplia literatura antieclesiàstica que ha generat Catalunya, sobretot en revistes satíriques com La Campana de Gràcia, El Be Negre o la valenciana La Traca. No cal dubtar que el context en què Twain va escriure aquesta obra no era encara del tot obert a la tolerància de pensament ni a la llibertat d’expressió, però és possible que alguns lectors no es treguin del cap, mentre llegeixen aquesta diatriba hilarant, l’antidogmatisme que també van exercir els dibuixants assassinats del setmanari humorístic francès Charlie Hebdo.

Cal seguir de prop aquesta nova col·lecció —feliçment austera—- que ha engegat Àtic dels Llibres. Tornar a disposar en català del Curs de filosofia en sis hores i quart, de Witold Gombrowicz, així com tenir Fragments d’un discurs amorós, de Roland Barthes, és una bona notícia. Aquest tercer lliurament, amb Twain, fa un cert tomb narratiu, tot i que el pes de la col·lecció serà l’assaig, la no-ficció. Les petites virtuts, de Natalia Ginzburg, que és el següent llibre, n’és una bona mostra.