Un projecte de país

Las cartes que ha començat a ensenyar el PSOE són encara poques per fer-se una idea total del que pretén l'equip de Pedro Sánchez. No obstant això, cal valorar la intenció d'oferir “un projecte de país”, perquè un dels grans problemes d'Espanya és l'absència d'una ambició nacional capaç de retornar la confiança perduda en les institucions i en els seus líders.

Aquesta ambició no pot ser la decisió unilateral d'un sol partit, sobretot en un aspecte com la reforma de la Constitució. Per això és positiu que el PSOE hagi confirmat tant la seva voluntat d'apartar-se de l'immobilisme del Partit Popular com de les veus que, des de Podem, apunten a un procés constituent que parteixi de zero. Els socialistes ens deixen amb ganes de saber què significa la reforma que proposen en relació amb la bretxa institucional oberta a Catalunya i en què consisteix la federalització d'Espanya, dos dels components cabdals en la crisi política d'aquest país.

Per contra, apunten reformes molt precises en la legislació de partits polítics, tant per fer obligatòries les eleccions primàries com per regular per llei els debats electorals, convertint-los en obligats i no depenents de voluntats oportunistes. Així mateix proposen suprimir l'absurd veto a publicar sondejos cinc dies abans de les cites electorals. Tot aquest paquet de reformes apunta la necessària direcció d'un més bon funcionament de la vida política.

Quant al reforç del laïcisme de l'Estat, que és un dels assumptes pendents de la democràcia, la dificultat per fer creïbles les propostes socialistes és el llast dels temps en què van ser reiteradament anunciades i mai executades pel Govern de Rodríguez Zapatero.

Altres mesures resulten incertes. Aquest partit es veurà qüestionat per l'anunci d'una derogació de la reforma laboral que va ser matisat i rectificat. Així no es poden fer les coses: o és clar el que es vol comunicar, o millor no fer-ho. El fort augment de la inversió educativa pot suscitar un ampli debat també, perquè inclou l'ampliació de l'edat d'escolarització obligatòria fins als 18 anys, que és una manera d'intentar tant una formació millor dels joves com de retirar-los d'un mercat laboral on només troben atur o precarietat. Però aquesta proposta —com l'augment del salari mínim— es dilata a l'espai de dues legislatures. Falta un aspecte tan decisiu com el programa econòmic i fiscal per valorar el conjunt de l'oferta preelectoral.

El millor de les propostes socialistes és l'allunyament de tot exercici crispador i demagògic i la voluntat d'instal·lar-se en una lògica constructiva. I el pitjor, la falta de concreció de moltes de les propostes. Aquest defecte és extensible a altres formacions polítiques, però el PSOE és un partit amb experiència i voluntat de Govern i que ha d'imposar sobre els seus rivals més novells precisament el valor de la seva maduresa. Posar les idees programàtiques a prova del conjunt del partit permetrà mesurar el seu grau de cohesió en moments en què la divergència entre alguns dels dirigents s'ha tancat de cara a la galeria, però persisteix per sota de la taula.