Lectures de setembre

Si, com sostenien Junts pel Sí (JPS) i la CUP, el 27-S va tenir lloc un plebiscit, els independentistes el van perdre. Així ho va afirmar, amb tota coherència, el líder cupaire Antonio Baños la mateixa nit electoral, i així ho va veure el conjunt de la premsa internacional de referència, que, sense excepció, va subratllar que les candidatures independentistes no havien obtingut la majoria absoluta de vots, la qual cosa negava qualsevol legitimitat per avançar cap a una independència unilateral. Vegeu sobre aquest tema el cristal·lí editorial de The New York Times del 30 de setembre.

El joc d'expulsar de la partida Catalunya Sí que es Pot (CSQP) per poder afirmar que el sí també va guanyar en vots, a més de ser una involuntària declaració de derrota, reflecteix bé l'avantatgisme dels dirigents de JPS, ja evidenciat en pretendre convertir en un referèndum sobre la independència unes eleccions en les quals els vots no valien tots el mateix. Són molt lliures, això sí, de retratar-se davant el món com millor els sembli.

Més enllà d'aquests penosos jocs de mans, el 27-S admet altres lectures. Per exemple, la derivada d'un Parlament en el qual 98 diputats corresponen a forces (JPS, Ciutadans i PP) que han convalidat, per convicció ideològica (convergents, populars i ciutadans), per tacticisme polític (ERC) o per totes dues coses, les polítiques que han anat castigant la classe treballadora i les classes mitjanes des de 2010. Des de JPS s'afirma que això canviarà i que el Govern que presidirà Artur Mas desenvoluparà polítiques de profund contingut social. La guineu cuidant del galliner, vaja.

Resulta difícil evitar un somriure burleta quan els qui fa anys que voten, aquí i a Madrid, totes les retallades en sanitat, educació i altres polítiques socials, i han reprimit sense miraments els qui protestaven per això, criden ara a la desobediència, van pertot arreu sense corbata i fins i tot Paul Krugman els sembla un perillós neoliberal.

El profund reajustament del sistema de partits que s'està produint a Catalunya està dibuixant dos subsistemes definits per qüestions identitàries

Davant, només 37 diputats (PSC, CSQP, CUP) representen posicions crítiques (de molt diversa intensitat, certament) amb aquestes polítiques. Aquesta situació no és el resultat d'un gir a la dreta de la societat catalana, sinó de la imposició al debat polític d'una lògica nacional-identitària que ha portat, al costat independentista, a la formació d'un front nacional (amb minúscules) que sublima els objectius patriòtics i difumina les diferències de classe, i que al costat contrari ha propiciat que una gran part de les classes populars que tradicionalment votava l'esquerra encomanés la seva representació a un partit de matriu catalana, espanyolista i ai! obertament liberal al seu programa socioeconòmic.

Això últim és especialment preocupant ja que sembla anunciar que el profund reajustament del sistema de partits que s'està produint a Catalunya està dibuixant dos subsistemes definits per qüestions identitàries. I amb un efecte afegit: la possible articulació futura d'un potent nucli espanyolista al Parlament (de 35-45 diputats) que, aritmèticament, impedeixi la construcció d'una majoria parlamentària catalanista que no se sustenti en una perpètua aliança del catalanisme burgès conservador i el centreesquerra nacionalista que representa ERC, en la qual, com ja ha passat a JPS, aquest estaria condemnat a una posició de subordinació política de la qual li resultaria pràcticament impossible escapar sota pena de fer-li el joc a l'“unionisme”. Una situació que, a més, estrenyeria enormement els marges de maniobra de l'esquerra, sigui o no independentista.

L'opinió que alguns sostenen que Catalunya ha girat a l'esquerra no té més suport que el fet que la CUP pugui investir o no Artur Mas, encara que ja es veurà si està disposada a pagar el preu de no fer-ho. Que JPS hagi arrasat als barris urbans de més renda i a les comarques interiors és el millor indicador de davant de quina revolució estem. Que en moltes ciutats i barris de menys renda la tradicional majoria electoral de l'esquerra estigui passant a Ciutadans demostra que aquella (o part de la mateixa) segueix caminant somnàmbula, però és també la constatació d'una devastadora derrota ideològica i cultural que enfonsa les seves arrels en el fracàs del socialisme real i en la falta de respostes de la socialdemocràcia davant aquest capitalisme salvatge, depredador de persones i recursos naturals. La divisió de les classes populars que provoca la qüestió nacional fa la resta.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB