Una festa ciutadana

La institució de la festa nacional a Espanya entronca amb la tradició liberal i no té res a veure amb mites essencialistes. La nació a la qual es refereix aquesta tradició liberal i laica és la dels ciutadans. La festa nacional hauria de considerar-se com una afirmació de valors associats a la modernitat i oposats al concepte dels nacionalismes particularistes, des del casticisme hispà a l'essencialisme avivat per l'independentisme.

Una festa nacional tampoc ha de ser un replegament patriòtic, ni servir per a l'apropiació partidista, sinó convertir-se en el símbol d'un projecte compartit que no ha d'anar contra ningú. Les ostentacions d'incivilitat manifestades per una minoria en algunes de les celebracions del 12 d'octubre, destinades a desgastar José Luis Rodríguez Zapatero quan era el cap del Govern, mostren fins a quin punt el relat de la festa de tots s'havia esquarterat fins a èpoques recents. Aquest any no ha passat res similar, però hi ha hagut un clima previ massa emfàtic en el sentit que només determinat partit (el PP) garanteix la unitat nacional. L'afany de patrimonialitzar els sentiments nacionals resulta tan desmesurat com contraproduent.

És cert que Espanya té dificultats per trobar un fet històric que serveixi de fonament a la celebració de la festa nacional. En el moment d'instituir-se la data del 12 d'octubre —el 1987— va prevaler la voluntat de reflectir la vinculació americana d'Espanya. Podria haver-ho estat la Constitució de 1978, com a símbol de superació de passades divisions (la Guerra Civil, la dictadura franquista). Després, les derives independentistes i les relectures de la Transició per certs sectors crítics han restat poder d'adhesió a l'intent d'afirmar un dels dies de l'any com el de la festa de tots.

El fet és que ara ens trobem amb una celebració limitada a àmbits institucionals i mancada de la suficient base popular. No és estrany que la celebració inclogui una desfilada militar: n'hi ha prou amb recordar els del 14 de juliol a París per adonar-se que altres països democràtics comparteixen aquesta tradició, però la parada militar no hauria de ser el fet públic gairebé exclusiu de la commemoració.

Com tots els anys, també aquest s'ha passat revista a les absències i presències de figures rellevants de la política, amb el resultat de dos presidents autonòmics, Artur Mas i Iñigo Urkullu, que no hi han assistit, com és habitual; tampoc la nova presidenta de Navarra, Uxue Barcos, i el líder de Podem, Pablo Iglesias, que va declinar assistir a la recepció convocada pel Rei. No és obligatori assistir-hi, però tampoc té sentit escudar-se en febles pretextos per justificar absències. Contrasta igualment la presència als actes de l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, amb la destemperada desqualificació de la festa nacional llançada per la seva col·lega barcelonina, Ada Colau.

La voluntat de concòrdia no fa soroll. En comptes de mobilitzar la història al servei d'interessos partidistes, cal treballar per trobar-se en una futura celebració que, amb naturalitat, pugui ser realment de tots.