Poesia per, potser, entendre el món

 La idea que Eudald Puig (Manlleu, 1948-2013) és un dels grans desconeguts de la poesia catalana és un bon reclam editorial, però si ho fos realment, voldria dir que la nostra vida literària té una memòria de peix. Es va donar a conèixer el 1979 guanyant la primera edició del premi Miquel de Palol amb Cel de nit, i el seu últim llibre, La vida entredita, va obtenir el 2005 el premi Ciutat de Terrassa, on va viure. Entremig hi va haver tres llibres més de poesia, un de “proses líriques curtes” i un dietari centrat en l’any 1986. Un quart de segle de producció, no molt extensa però sempre intensa i ben considerada.

El punt de partida de Puig, més donat a la contemplació que a la incidència pública, és que el món interior és “l’única realitat de la qual podem estar segurs” i que la societat “cada cop més es va construint a base de valors falsos”. El seu lliurament constant a l’escriptura poètica, encara que el resultat no sigui voluminós, es fonamenta en aquesta convicció: la poesia entesa com la manera més apropiada d’aproximar-se a la comprensió del món. En un article a Els Marges, Carles Morell l’adscriu a una tradició lírica que ve de Carles Riba, “la poesia existencial i religiosa, oposada a la manera realista i col·lectiva que donaria pas al realisme històric”.

Quan Puig va començar a escriure, no era aquesta una filiació gaire habitual. J. V. Foix o Joan Brossa per una banda, Gabriel Ferrater per una altra, despertaven més interès entre els nous poetes, però en literatura les modes no són de seguiment obligat. S’hi poden rastrejar també coincidències amb Marià Manent, sobretot l’atenció primmirada al paisatge; amb Joan Vinyoli, llavors encara no prou valorat, i amb Feliu Formosa, amb qui compartirà l’interès per poetes alemanys com Rainer Maria Rilke o Georg Trakl —en la introducció a Cel de nit, Feliu Formosa remarca “la nostra comuna sorpresa quan vam veure que parlaves de Trakl sense conèixer Trakl”.

Aquesta Obra poètica completa, amb remarcable introducció de Jaume Aulet, reuneix tots els títols publicats en vida —els cinc de poesia més el de prosa poètica, Parc de gessamins (1987)—. Hauria pogut ser una obra completa si s’hi hagués afegit El traç d’un any (1989), dietari que, a part l’interès biogràfic pel que fa a la vida personal, familiar i laboral com a professor d’institut, aporta informació sobre les seves opinions literàries. Com ara aquesta que al cap dels anys no ha deixat de ser pertinent: “Xerrem molt i no som capaços de fer gran cosa. Almenys els noucentistes, els ribians tenien una consciència clara del seu art, d’allò que tenia interès literari o del que, al contrari, era gris, provincià i culturalment estèril. Ara, en aquest sentit, no hi ha pràcticament res”. Completen el conjunt un recull, inevitablement desigual, de poemes primerencs i dispersos, i de textos no definitius, on destaca un conjunt de haikus, i, la gran novetat, un llibre inèdit, Evocacions, pràcticament acabat, de 28 poemes en prosa. Tenen la peculiaritat que cada un consta d’una sola frase, sense puntuació, però a diferència d’altres experiments que volen reflectir el flux de la consciència, que simplement ometen punts i comes, aquí el llenguatge està tan ben treballat que no cal posar-n’hi.

Puig va temptejar diferents maneres d’expressió, des dels versos lapidaris i enigmàtics dels inicis —ell mateix va certificar que “la tradició o el registre del qual parteixo és l’expressionisme alemany”— fins a la prosa descriptiva de paisatges i sentiments, treballada fins a dotar-la de la màxima fluïdesa, o els haikus en què es va interessar els últims temps, portat per un afany d’economia i precisió, però sempre va excel·lir per la gran autoexigència amb què afrontava la composició. A cada un dels seus llibres se’ls pot aplicar allò de “A tot o re la jugada”, que deia Riba. La seva prematura mort ens ha privat d’ulteriors evolucions i d’una obra revisada, però el que ha deixat és suficient per reconèixer la importància de la seva elegia personal, serena i resignada. La recopilació té un vessant d’homenatge —ho remarca l’aplec de fotos—, però sobretot ha de servir per rellegir-lo i perquè continuï vigent i sigui culturalment fèrtil la seva aportació a la literatura catalana.