La metamorfosi d’Artur Mas

Artur Mas va iniciar la seva carrera política els anys 90 del segle passat com a nacionalista i espera culminar-la aquest diumenge amb una victòria que catapulti Catalunya cap a la secessió. Res a veure amb la reflexió que feia el 2002, un any abans d'estrenar-se com a candidat, quan deia: “La independència és un concepte antiquat i oxidat. Aposto per l'Espanya plurinacional. Un Estat organitzat sobre quatre nacions: Castella, Galícia, Euskadi i Catalunya”.

El comentari està recollit en l'assaig Qué piensa Artur Mas, just abans que Pasqual Maragall arribés al poder i impulsés el nou Estatut. La norma es va aprovar en referèndum però el PP hi va recórrer en contra al Tribunal Constitucional. L'independentisme, llavors minoritari, va convocar les consultes populars. Però Mas, el 2009, insistia: “No vull una consulta. Evidenciaria que Catalunya vol ser espanyola”. L'alt tribunal va dictar el juliol del 2010 la resolució que va retallar l'Estatut i va negar valor jurídic al fet que Catalunya es declarés nació. Va ser llavors quan es va celebrar la primera marxa multitudinària sobiranista que va anticipar el que vindria.

Mas va guanyar les eleccions el novembre d'aquell any desbancant el tripartit. En el seu discurs d'investidura, va anunciar que Catalunya encarava el seu procés de “transició nacional” i va avisar, recorrent a les seves habituals metàfores marines, que “fixava rumb de col·lisió”. Com recorda el popular Enric Millo: “No es mouria encara que s'estampés o xoqués amb un transatlàntic. Vaig sentir esgarrifances”. La reivindicació de Mas es limitava, no obstant això, al pacte fiscal —un concert econòmic però incloent-hi la solidaritat— amb l'esperança que Mariano Rajoy no guanyés el 2011 per majoria absoluta. Però va anar així. I, contra tot pronòstic, el 2012, es va produir la primera gran manifestació de la Diada que va desbordar el mateix Mas. I no va dubtar a fer surf sobre aquella marea que va deixar en paper mullat el pacte fiscal.

A partir d'aquí, el procés va viatjar com un llamp. El president català va convocar eleccions al novembre incloent al seu programa la consulta i va demanar una àmplia majoria. La jugada li va sortir malament: va perdre 12 escons que van engrossir ERC. El viratge, acompassat amb les manifestacions gegantesques de cada 11-S, es va consumar: Mas va desafiar l'Estat amb el 9-N alternatiu, en el qual van participar dos milions de persones, i va votar per un inequívoc sí-sí a la secessió. I d'aquí fins al plebiscit d'aquest 27-S, que ha suposat la fi de CiU i l'obertura d'un escenari imprevisible. Tant ERC com la CUP, sempre recelosos amb els convergents, esperen que Mas superi la prova i que no faci marxa enrere davant d'una eventual oferta de l'Estat.